Alícia al País de les Competències

Ricard Bonmatí; Àrea de llengua i literatura i les seves didàctiques

“Si jo pogués influir sobre la fada bona que, segons diuen, regna en els batejos de tots els infants, li demanaria que donés a cadascun d’ells una capacitat de meravellar-se tan indestructible que li durés tota la vida, com a infal·lible antídot contra l’avorriment i el desencís dels anys següents, contra les estèrils preocupacions per coses artificials, contra l’alienació de les fonts de la nostra força. Perquè un infant, sense aquest do de part de les fades, pugui mantenir intacta la seva capacitat de meravellar-se, necessita la companyia d’almenys un adult que pugui compartir amb ell aquesta capacitat i redescobrir amb ell l’alegria, l’entusiasme i el misteri del món en què vivim.”

Rachel Carson. La capacitat de meravellar-se (citat per Penny Ritscher a El jardí dels secrets)

L’infant no aprèn sol: li calen adults compromesos amb la humanitat que l’animin a viure una vida plena de sentit oferint-li afectuosament grans dosis de cultura i de moral (in-struir, ‘disposar dins’, p. ex., rajoles = fonaments: infondre) i, indestriablement, amplis espais de llibertat creativa (e[x]-ducar, ‘portar fora’ = fer-li “exportar” fonaments ja personalitzats, “autònoms”).

El 2015, farà ja cent cinquanta anys que Lewis Carroll denuncià que, a l’escola i arreu, a l’infant (representat per la sensible i assenyada Alícia) un munt d’adults “insatisfactoris”, sovint superautoritaris, no paren de donar-li ordres i ensenyances que li aportin implacablement la racionalitat més (ridículament) indiscutible.

Autor: John Tenniel

Autor: John Tenniel

Mark Twain fou el segon a dir-ho: molts adults superbiosos, “malhumorats” (ornery), tenen l’infant “retingut” (hampered), “turmentat” (harassed) amb normes i lliçons ben rígides. I és per això que el seu protagonista novel·lesc més lliure, el que no ha d’obeir cap mestre ni cap altre adult —en Huck, un noi “en risc”: orfe de mare i, per sort (i astúcia), deslligat d’un pare borratxo i agressiu—, és vist com un “sense llei” per la gent respectable. En aquestes seves divertides, emocionants i filosòfiques novel·les, és clar, Twain sí que defensa, i aferrissadament, els aspectes més positius de la moral establerta, com ara la voluntat d’ajudar els altres per damunt de tot,fins i tot per damunt d’un mateix i, no cal dir-ho, de normes socials insolidàries com l’esclavista del seu temps, que era beneïda per la majoria dels més teòricament cristians.

Hem d’adonar-nos que aquesta preciosa literatura compromesa, plena de filosofia pragmatista (en el sentit d’intervenir en el món, a la manera de John Dewey) i que diu les veritats implícites del que significa ser humà, no ajuda els nostres joves lectors a formar-se criteris racionals. Ni hauria de fer-ho, ja que la literatura només pretén proporcionar principis, dels que conformen persones. Fer-se persona, segons Lluís V. Aracil, no consisteix pas a raonar, sinó a dir(com a acció que té efectes en la vida dels altres): “Sens dubte, un dels elementsd’humanització és verbalitzar, no racionalitzar. […] La demostració més important, fins i tot l’única, és la demostració implícita […] perquè precisament és a la base […]. En Dret, [per exemple,] […] dir com a acció és una manera importantíssima de fer. Penseu en una religió abans al·ludida [la cristiana], centrada en un personatge identificat per la seva paraula.”[1]

Cal que no limitem, doncs, l’univers competencial a la raó. Aquesta ha de ser un mitjà, no pas un fi. No és pas la raó qui ens diu, per exemple, que és inhumà matar humans. Ni qui ens dóna la paraula“sempre alegres per fer feliços els altres”, frase lapidària, literària, que els de la meva generació, com una ordre animadora, vam rebre de petits de Jesús Arteaga, “el capellà de la tele”. Algun alumne de magisteri em replica, amb “raó”, que això seria fer comèdia, que no hi ha cap “raó” per a fingir alegria. “Raó, no”, li contesto joiosament, “però sí decisió (fonamentada) de construir humanitat… sense mirar-te el melic.”

L’estudiant que es va nodrint dels millors i més complexos plantejaments ètics, filosòfics i sociològics que conté la literatura, es va construint la competència comunicativa amb tanta proximitat a la seva pròpia sensibilitat respecte a les tan omnipresents relacions humanes, que adquireix un gran esperit crític i una profunda capacitat d’anàlisi, els quals, de retruc, li serveixen per a argumentar conceptes en tots els camps del coneixement. És a dir, que es fa alhora més persona i més competent intel·lectualment.

Martha C. Nussbaum, al capítol “Cultivar la imaginació: la literatura i les arts” del seu assaig Sense ànim de lucre, es fa seva l’afirmació de Rabindranath Tagore que “la plenitud l’assolim gràcies a la comprensió” de l’altre: “Els ciutadans no poden relacionar-se bé amb el món complex que els envolta només amb el coneixement de dades i la lògica. La tercera capacitat del ciutadà, estretament relacionada amb les dues primeres, és el que podem anomenar la imaginació narrativa, la capacitat de pensar com si estigués [ficat] a la pell d’una altra persona.”[2]

Cal que aprofitem la gran curiositat i les ganes de riure i de viure apassionadament que tenen els nostres alumnes per a fer-los aprofundir en aquesta comprensió de l’altre i del món per mitjà de la literatura debatuda, viscuda: per a ajudar-los a compartir de manera crítica impressions personals respecte a bons textos de ficció (que ve de “fer” = ‘creats amb un fi’), com ells ho hauran de fer amb els seus futurs alumnes.

Tal com ho fa l’Alícia quan, tot meravellant-se, cau lloriguera avall, la literatura qüestionadora capgira el món per dir-lo entenent-lo i transformant-lo: “Vés a saber si cauré travessant la Terra de cap a cap. ¡Que divertit em semblarà sortir entre la gent que camina amb el cap cap avall!”[3]

[1]. Lluís V. Aracil.La mort humana. Barcelona: Empúries, 1998: 88-91.                                             [2]. Martha C. Nussbaum. Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats. Barcelona: Arcàdia, 2011: 133.                                                                                                     [3].  “I wonder if I shall fall right through the earth! How funny it’ll seem to come out among the people that walk with their heads downward!” (Lewis Carroll. Alice’s Adventures in Wonderland, 1865).