Cal educar la veu dels futurs docents?

Àrea de Música de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

Des de l’Àrea de Música de la FPCEEB creiem que sí per diverses raons:

Per prevenir trastorns de la veu durant la vida laboral; per millorar l’expressió i la comunicació amb els seus futurs alumnes, professors i pares de l’escola; per alliberar i explorar la pròpia veu i adquirir confiança en l’expressió de la veu parlada i cantada. Totes aquestes habilitats revertiran en els seus futurs alumnes, els quals podran adquirir un millor resultat d’aprenentatge.

Els trastorns de la veu en els docents en actiu és un problema sociolaboral que es pot constatar per les baixes laborals dels professors degudes a les dificultats en l’emissió de la veu, sobretot dels que imparteixen classes en les etapes d’educació infantil, primària i secundària. Molts d’aquests professionals pateixen trastorns de la veu, i el més freqüent és la disfonia funcional.

Aquesta patologia es desencadena per alguns dels factors següents:

L’estrès, degut, en bona part, a la gran quantitat d’informació que es rep i al poc temps de què es disposa per accedir-hi, per processar-la i assimilar-la. Aquest gran volum d’informació, obtingut en tant poc temps, genera incertesa, ansietat i desestabilitza les persones. Altrament, abans el coneixement entrava al cervell fonamentalment a través del llenguatge; ara, però, la imatge és el principal recurs per obtenir informació. Les TAC ajuden a fer que la informació es difongui molt ràpidament; per tant, el docent ja no és el principal portador ni posseïdor del coneixement. Això, afegit a la crisi d’autoritat i de valors existents en la nostra societat, fa que socialment no sigui una professió prou valorada.

Tant l’ansietat com l’estrès generen bloqueigs i tensions musculars a diferents parts del cos, però sobretot a la musculatura extrínseca i intrínseca de la laringe, la qual cosa provoca trastorns en la veu.

Un altre factor desencadenant de disfonies és la contaminació acústica, a la qual ens veiem sotmesos els ciutadans de les urbs. El soroll comporta estats nerviosos desequilibrats i obliga a parlar amb un volum de veu més alt, cosa que genera tensions de l’aparell fonador de forma innecessària.

Una altra causa de la disfonia és la postura no adequada del cos. Per resoldre el problema, s’apliquen, tant en les reeducacions com en les classes de veu cantada i parlada, diferents mètodes de treball corporal com ara el de Moshé Feldenkrais, el de F. Matthias Alexander, el de Mézières, el de Jacobson, el de Schultz, el de Pilates; l’antigimnàstica, de Thérèse Bertherat; la consciència sensorial, de Charlotte Selver; la teràpia de la polaritat, del Dr Randolph Stone; el ioga, el tai-txi, el txi–kung, el cos-art, entre d’altres.

Si fins aquí hem analitzat causes exògenes, ara cal analitzar, també, alguns aspectes fisiològics que incideixen en l’acte de fonació i els defectes més habituals en la producció de la veu.

L’emissió de la veu es produeix gràcies a tres elements fonamentals: l’aparell respiratori; la laringe, que, gràcies al pas de l’aire expirat i a la vibració de les cordes vocals, produirà el so fonamental, i finalment la caixa de ressonància, que actua d’amplificador del so.

Quan el mecanisme d’un o més d’un dels tres elements falla, repercuteix enuna emissió de la veu, alterada en alguna qualitat del so. Així, doncs, podem afirmar que un mestre amb un bon coneixement de la pròpia veu i amb eines i tècniques per cuidar-la podrà explicar contes i històries, recitar poemes i prosa, amb una veu expressiva i modulada. A més a més, cantarà amb més seguretat i projectarà el so sense esforç.

Per totes aquestes raons, cal educar la veu del docent, incidint tant en la seva formació inicial com en cursos de formació continuada per als mestres en actiu; talment com qualsevol professional que ha de cuidar una de les eines principals per dur a terme el seu objectiu professional.

Marialluïsa Abram