Dra. Roser Vendrell Mañós  http://recerca.blanquerna.edu/estudi-infancia/inici/

En aquest document presentem, en primer terme, una delimitació conceptual del joc. Posteriorment oferim un argumentari que facilita la comprensió, des d’una perspectiva psicopedagògica, de la importància que té en el desenvolupament dels infants, incidint prioritàriament en l’etapa de 0 a 6 anys 유니티 무료 다운로드. Finalment, incidim en el paper de l’adult en relació amb el joc, tant pel que fa als familiars com als professionals que treballen en l’atenció a la infància.   

L’infant necessita conèixer el seu entorn per poder interaccionar-hi, i la forma més natural de fer-ho, durant els primers anys de vida, és a través del joc lliure. Així, aquesta activitat passa a ser una necessitat gairebé de supervivència i esdevé un dret més de la infància al costat del dret a l’alimentació, a la salut o a l’educació 다운로드. Aquesta atribució del joc com un dret té una trajectòria breu. Hem d’esperar fins a l’any 2013, en què el Comitè dels Drets de l’Infant publica la “Observación General nº 17: Sobre el derecho del niño al descanso, el esparcimiento, el juego, las actividades recreativas, la vida cultural y las artes”, complement de l’article 31 de la Convenció dels Drets de l’Infant (1989).     

El joc el definim bàsicament com una activitat espontània i natural de l’infant. Així, doncs, és una activitat LLIURE en què els nens són els protagonistes. Qualsevol activitat, si neix de l’infant, es pot considerar un joc: picar amb un objecte sobre una superfície, saltar d’una manera determinada, fer ganyotes amb un altre infant, jugar a fer de bombers o al pica paret… De fet, el joc per a l’infant no té cap altra finalitat que la de jugar, gaudir de la mateixa activitat, i malgrat que aquesta li pot suposar un esforç, es manté plaent i satisfactòria 다운로드. Els errors en el joc no tenen el component social de fracàs; al contrari, són situacions de repte que conviden a la pròpia superació. El joc, en definitiva, afavoreix la construcció de la pròpia personalitat, ja que, fent ús de la capacitat de triar, decidir i millorar, s’exercita la llibertat i l’autonomia.    

La seva tipologia és molt diversa i trobem diverses propostes de classificacions. Podem parlar de joc exploratori i/o experimental, de joc simbòlic i també de joc reglat, o bé de joc en solitari, en paral·lel o en grup (amb diferents graus de coordinació) 미래엔 수학 교과서 pdf 다운로드. Segons els autors, la terminologia pot canviar. Així, trobem autors que parlen de joc psicomotriu o de joc funcional com a sinònim del joc exploratori i/o experimental (també s’explora i s’experimenta amb el propi cos).    

El joc afavoreix el desenvolupament global de l’infant. Ajuda al coneixement de l’entorn social, ja que es dona en espais d’interacció amb els altres, des del dia a dia, i també al coneixement físic, del propi cos i de tot el que l’envolta, com les propietats dels objectes i les relacions entre aquests 다운로드. Sobre la base d’aquesta interacció tan complexa, l’infant desenvolupa les seves competències motrius, socials i cognitives. Es desenvolupen estructures bàsiques de tipus cognitiu com les logicomatemàtiques, les simbòliques i les espaciotemporals, que possibiliten més endavant l’adquisició d’aprenentatges escolars com ara la matemàtica, la lectura i l’escriptura. 

Des de la psicologia educativa i del desenvolupament, el joc assoleix unes característiques molt rellevants. En primer terme, garanteix la motivació, ja que es dona a partir de l’interès de l’infant, de manera que compta amb un fort component motivacional de tipus endogen. En segon lloc, i seguint els plantejaments de Vigotski, l’infant se situa de manera natural en la seva pròpia zona de desenvolupament pròxim (ZDP), entre el seu nivell de coneixement real, ja adquirit, i els reptes que ell mateix es planteja. El joc sense repte no és joc. Quan observem els bebès, ja podem veure que ells mateixos es plantegen aquests reptes: es plantegen unes hipòtesis (implícites) que contínuament verifiquen com a èxits o fracassos. En tercer lloc, recordem Ausubel i el concepte d’aprenentatge significatiu, ja que, en el joc, els aprenentatges que fan els infants es fonamenten en coneixements previs i al mateix temps són molt funcionals. Són aprenentatges necessaris, pragmàtics, que a més a més es poden aplicar en moltes situacions de joc similars però mai idèntiques, i, per tant, seran aprenentatges que es podran generalitzar, ja que s’aplicaran en diferents contextos de la seva vida.

Dels plantejaments exposats fins ara no hem de concloure, en cap cas, un posicionament adult situat en el laisser faire, en un paper permissiu i de manca de límits. Tot el contrari. Els infants també necessiten sentir-se segurs i aquesta seguretat demana un vincle afectiu i un límit, una norma. Així, els adults, tant en el context familiar com en altres contextos (educatiu, clínic), han d’oferir un entorn segur, afectuós i amb unes normes de convivència clares i mantingudes que coneixem, en alguns àmbits, com a rutines. És en aquest context en què l’infant podrà jugar de manera lliure, sense por, i els adults ho hem de permetre sempre que l’activitat s’ajusti a les clàusules del context. Aquests límits han de ser, sempre, explícits i clars per als infants, malgrat que puguin ser més o menys raonats segons les edats. 

Mentre l’infant està jugant, és molt convenient que l’adult hi sigui, principalment en el període de l’educació infantil, fins als 6 anys. La seva presència no demana una implicació directa en el joc, sinó que és una presència que acompanya l’infant i participa en el joc quan se l’hi demana, però també dona autonomia. Pot oferir materials, plantejar preguntes, incidir en algun aspecte concret, portar la contrària… Bàsicament ofereix temps per al joc, amb una organització i un material que convidi a jugar però que doni la iniciativa a l’infant. No s’ha d’oblidar que el joc ha de ser plaent i d’acord amb els interessos dels infants. Com més observem i donem significació a les activitats dels infants durant el joc, més sabrem quines són les seves preferències i necessitats. Ens trobarem amb situacions en què els infants mostren uns nivells d’esforç, de concentració i de superació sorprenents que evidencien la quantitat i la qualitat dels aprenentatges que es poden arribar a assolir JUGANT.       

Bibliografia: 

Bruner, J. (1986). Juego, pensamiento y lenguaje. Perspectivas, XVI, 79-86.

Linaza, J.L. (2013). El juego es un derecho y una necesidad de la infancia. Bordón, 65(1), 103-117. Doi: 10.13042/brp.2013.65107.

Vendrell, R. (2009). El joc lliure: un espai natural per al desenvolupament infantil. Aloma: Revista de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, 25, 137-159.

Vigotski, L.S. (1994). Pensament i llenguatge. Vic: Eumo.