Experiència pedagògica: terrorisme, religió i educació a debat

Alain Blomart, professor a la FPCEE Blanquerna-URL

Fa tres dies (el 13 i el 14 de maig), quatre atemptats van ser perpetrats a la ciutat de Surabaya, a Indonèsia, per una família musulmana, contra esglésies cristianes; va deixar un balanç de vint-i-cinc morts i més de cinquanta ferits. És només un exemple dels casos recents  que sembla que estan relacionats amb el terrorisme i la religió i que ens fan reflexionar sobre el paper que l’educació ha de jugar per prevenir aquest radicalisme.

A Barcelona, tothom encara té presents els atemptats sagnants que van tenir lloc el 17 d’agost del 2017, ara fa just nou mesos, i que també estaven relacionats amb Estat Islàmic. Tres setmanes després, arrencava el nou curs universitari i els professors de l’Àrea d’Humanitats del grau de Magisteri de la Facultat Blanquerna vam pensar que havíem de tractar aquest tema en la nostra assignatura  Cristianisme i Cultura, que analitza el fet religiós i les religions. D’aquí, la idea de crear un debat a classe sobre terrorisme, religió i educació en el qual els estudiants adoptessin la iniciativa, ja que ells mateixos haurien de buscar els articles que van ser publicats arran dels atemptats en els diaris més rellevants.

Maria Romero Medinilla. “Atemptat a Barcelona: última hora sobre els terroristes, en directe”, La Vanguardia, 23/08/2017.

Ens proposem fer un balanç dels principals temes que van seleccionar els estudiants i d’algunes reflexions que van generar debat; bàsicament tenien a veure amb la violència i el seu intent d’explicació, i amb el paper de la religió, les propostes de solució des de l’educació i el diàleg interreligiós. Totes aquests reflexions són les que ens proposem analitzar ara de manera detallada.

En primer lloc, va sorgir la incomprensió davant de tanta violència. Com ja indicava el teòleg Armand Puig, s’han de quedar-se sense ànima per deixar-se portar per tant d’odi i per oblidar “la sacralitat de la vida i la dignitat de la persona humana”, i afegia que “la millor arma contra l’odi és la solidaritat concreta” [1].

Un cop passada la incomprensió, es va intentar trobar-hi explicacions. Per exemple, el psicòleg Saïd El Kadaoui recorda la dificultat dels joves musulmans per “viure en un país que odia els moros”, el patiment que els pot provocar, el sentiment contradictori que poden tenir respecte a l’islam i, sobretot, “les dificultats serioses per sentir-se europeus perquè viuen en la seva pròpia pell el preu de l’exclusió. Grans, petites, diàries experiències i mirades inferioritzants que els van confinant en un estrat social inferior”.[2] Alguns joves musulmans poden viure el malestar identitari de no sentir-se ni marroquins ni catalans ni d’aquí ni d’allà, i de no trobar el seu lloc en la societat sense trencar amb la seva família. A més, alguns poden deixar-se influenciar per corrents extremadament conservadors que els ofereixen una identitat simplificada però clara. És evident, doncs, que els factors psicològics i socials poden explicar, en part,[3] el sentiment de discriminació i de ràbia i la voluntat de venjança d’alguns terroristes contra una societat que, segons ells, no els integra i ataca els seus germans musulmans en altres països del món. Aquí ja passem a explicacions d’ordre polític. Tal com recorda José Ignacio González Faus, “El veritable conflicte no està avui entre cristians i musulmans, sinó entre occidentals i àrabs; i no és bo que la religió serveixi per emmascarar aquesta altra qüestió”.[4]

Europa Press. José Ignacio González Faus. “Abraçar un musulmà”, La Vanguardia, 04/09/2017, p. 22.

En tercer lloc, els estudiants van intentar trobar solucions al terrorisme des de diferents àmbits. En una contra de La Vanguardia posterior als atemptats de Barcelona, el premi Nobel de la Pau Ahmed Galai dóna elements de resposta quan se li pregunta: “Què faria per frenar el progrés de la violència gihadista?” Respon: “Tres coses. Primer, educar successives generacions a respectar el discrepant, interessar-se per l’altre i repudiar la violència. Dos. Fomentar les mateixes oportunitats per a tothom a tot el món. I tres, seguretat. Més armes? Millor: implicar la societat sencera en la persecució del violent, en la cooperació amb una policia ferma i justa”. A la pregunta “Espanya hauria de deixar de vendre armes a països àrabs?”, respon “Nens iemenites moren avui per armes espanyoles i franceses, empunyades per wahhabites saudites. Talleu la venda d’armes als països que les utilitzin per atacar, veneu-les només als que únicament les facin servir per defensar-se”.[5]

En quart lloc, aprofundint amb la qüestió de l’educació, els estudiants van insistir en la perspectiva moral que ha de tenir l’educació, recordant la reflexió del Daniel Gamper, professor de filosofia a la UAB: “Ells fills necessiten de pares i mares que sàpiguen per què estan bé algunes coses i d’altres no. Només els ciutadans que reconeixen la importància dels principis morals de la nostra civilització seran capaços de resistir-se a les simplificacions xenòfobes i a la temptació de menysprear l’estat de dret”.[6] I referint-se als joves musulmans que cauen en la versió fonamentalista i terrorista de l’islam, es va posar èmfasi en el “repte de fer una tasca educativa que ajudi aquests joves a evitar la manipulació”.[7] El director de Justícia i Pau de Barcelona, Eduard Ibánez, indica que “aquest repte mereix una reflexió i un debat molt a fons, gens fàcil, a fi d’arribar quan abans a consens sobre les polítiques públiques que cal endegar, que necessàriament han d’abastar diferents àmbits: escola, família, mitjans de comunicació, poders públics, comunitats musulmanes […]. En aquest sentit, és probable (i així ho creuen molts líders musulmans) que la manca d’educació religiosa i sobretot la manca d’un adequat coneixement de la fe islàmica, d’acord amb les interpretacions tolerants que integren el respecte de la dignitat humana, pot ser un factor (per bé que no l’únic) que pot contribuir a deixar indefensos aquests joves davant la manipulació integrista. Precisament, poder rebre un adequat ensenyament de la pròpia fe és una de les exigències del dret a la llibertat religiosa […]. Per això, penso que ha arribat ja l’hora que la Generalitat (com ja es fa en diversos centres educatius espanyols) garanteixi una oferta d’ensenyament de l’islam en les escoles i instituts catalans públics i concertats, d’acord amb les comunitats musulmanes, per part de docents acreditats pedagògicament per oferir un ensenyament de qualitat, compatible amb la resta de valors ètics propis del nostre sistema educatiu i que alhora promogui els millors valors de la fe islàmica: la pau, l’hospitalitat, la protecció dels més febles… ”.[8]

Musulmans manifestant-se a la plaça de Catalunya per recordar que islam vol dir pau. Recuperat de https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/apunts-eticopolitics/educacio-religiosa-contra-risc-radicalitzacio-219704.

En cinquè lloc es va insistir en la necessitat d’una cultura de la pau i d’un diàleg interreligiós per tal de fomentar la convivència. En aquesta línia s’expressa Francesc Torradeflot, director de l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós de Barcelona: “ Des de l’Associació, inspirats en la cultura del diàleg i de la pau, que promou la UNESCO, creiem que és essencial, ara més que mai, que les nostres societats afavoreixin sinèrgicament l’educació en el diàleg, la tolerància, el coneixement i el respecte mutus i previnguin els prejudicis i els estereotips que alimenten l’odi a la diferència”.[9] En aquest sentit, es van fer actes interreligiosos a les Drassanes de Barcelona i a Cambrils una setmana després dels atemptats per homenatjar les víctimes. S’ha de destacar la presència d’un grup de joves de totes les religions que hi va participar, que va llegir textos de totes les religions que parlen de la pau i que va portar una ofrena floral fins al mosaic de Miró a la Rambla.[10]

Un grup de joves de totes les confessions porten l’ofrena floral des de les Drassanes fins al mosaic de Miró a la Rambla. Fotografia de David Airob. “Déu al museu”, La Vanguardia, Viure, p. 2, 35/08/2018.

I si el diàleg entre religions és la “condició per a la pau en el món”, tal com menciona Francesc Torralba, filòsof i professor de la URL,[11] també s’han de recordar les paraules següents d’Eduard Ibánez: “El nostre sistema educatiu hauria de garantir també per a tots els alumnes un nivell suficient de cultura religiosa. És a dir, un mínim coneixement objectiu i científic sobre el fet religiós com a fenomen social rellevant, les seves dimensions i aportacions socials, la seva oferta de sentit per a la vida, els seus millors valors ètics, com també les seves derivades patològiques […]. Com ens han mostrat sociòlegs, historiadors i filòsofs de la religió, l’experiència religiosa té un potencial tan poderós i fascinant que pot conduir les persones a donar el millor d’elles mateixes en favor de la societat, però també, quan manca una educació adequada, pot portar a desviacions extremadament perjudicials”.[12] Tal com indica Mohamed El Ghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, “S’ha de diferenciar clarament els dos conceptes: la religió per una banda i la barbàrie per una altra. […] Quan aquests terroristes cometen aquests actes en nom de la religió, donen per entès que aquesta religió els legitima, i no és veritat. Cap religió pot legitimar-ho”.[13]

Per acabar, ens sembla que el millor és recordar la humanitat del pare del petit Xavi, mort en l’atemptat de Barcelona, que va voler abraçar un musulmà. I també fer com José Ignacio González Faus ens diu amb aquestes paraules: “Que s’abracin un text musulmà i un altre de cristià: «Hi va haver un temps en què jo rebutjava el meu proïsme si la seva religió no era la meva. Ara el meu cor s’ha convertit en receptacle de totes les formes religioses […] perquè professo la religió de l’amor i vaig on em porta la seva cavalcadura. Perquè l’amor és el meu credo i la meva fe» (Ibn Arabí). «Si algú diu que estima Déu, a qui no veu, i no estima el seu germà que veu és un mentider» (1 Joan, 4, 12-21)”.[14]

[1]Armand Puig, “Quedar-se sense ànima”, Catalunya Religió, 22/08/2017. Recuperat de https://www.catalunyareligio.cat/quedar-se-sense-anima.

[2]Saïd El Kadaoui, “Odio ser musulmà, estic orgullós de ser musulmà”, Ara.cat, 26/08/2017.

[3]Diem “en part”, perquè la falta d’integració no és l’únic factor que pot explicar el terrorisme. Fins i tot, en el cas dels atemptats de Barcelona, els terroristes estaven integrats a la societat catalana, tal com ho recorda el reportatge de TV3 “30 minuts: Entre els nostres”.

[4]José Ignacio González Faus, “Abraçar un musulmà”, La Vanguardia, 04/09/2017, p. 22.

[5] Ahmed Galai, “Als catalans els uneixen més coses de les que els separen, La Vanguardia, Contra, 05/09/2018.

[6] Daniel Gamper, “Podem explicar allò que no té sentit? Recuperat de .

[7] Eduard Ibañez, “Educació religiosa contra el risc de radicalització”, Catalunya Religió, 27/08/2017. Recuperat de https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/apunts-eticopolitics/educacio-religiosa-contra-risc-radicalitzacio-219704.

[8] Eduard Ibañez, ibid.

[9]Francesc Torradeflot, “Nota de l’associació Unesco per al diàleg interreligiós a propòsit de l’acte terrorista perpetrat a Barcelona el 17 d’agost del 2017”. Recuperat de http://audir.org/mdocs-posts/nota-catala-de-lassociacio-unesco-per-al-dialeg-interreligios-a-proposit-de-lacte-terrorista-perpetrat-a-barcelona-el-17-dagost-del-2017/

[10]Santiago Tarín, “Déu al museu”, La Vanguardia, Viure, p. 2, 25/08/2017.

[11]Francesc Torralba, “Religions i pacificació del món”, Catalunya Cristiana, 17/09/2017.

[12]Eduard Ibañez, ibid.

[13] Mohamed El Ghaidouni, “Aquesta gent té la nostra religió segrestada”, Catalunya Religió, 18/08/2017. Recuperat de https://www.catalunyareligio.cat/ca/ghaidouni-aquesta-gent-te-nostra-religio.

[14] José Ignacio González Faus, “Abraçar un musulmà”, op. cit.