L’1 d’octubre a les escoles : una bona oportunitat per educar en la democràcia

Dr. Francesc Riera i Piferrer
Professor de l’Àrea de Didàctica de les Ciències Socials
Blanquerna – URL

Arriben les merescudes vacances d’estiu, aquest cop després d’un curs excepcional per les circumstàncies polítiques que ha viscut i viu encara el nostre país. Les classes començaven enmig d’un setembre atípic, amb mobilitzacions espontànies el dimecres 20 de setembre, en diferents punts de Barcelona, i pendents del referèndum tant temps anunciat, per a la jornada històrica de l’1 d’octubre. Com tothom sap, el que va passar aquell cap de setmana i especialment durant el dia de la votació, va ser viscut amb intenses i contraposades emocions per bona part de la població, també per molts infants i joves, per molts mestres i professors.

(1) Detall d’una foto de l’exposició Mataró Dempeus. Recull d’imatges per no oblidar.

L’endemà dilluns, molts d’aquests infants i joves tornaven a les escoles i instituts, amb el record ben viu del que havien viscut hores abans en els centres de votació (en alguns casos, la seva mateixa escola) o del que havien vist a la televisió, especialment sobre les imatges de les càrregues policials contra les persones que volien votar i protegien les urnes. Aquells fets, des de la nostra concepció de què vol dir educar i educar en la democràcia, no podien quedar silenciats com si res hagués passat. En alguns centres, les destrosses materials en les portes d’entrada eren el rastre visible d’uns enfrontaments sobre els quals era necessari que els nens i nenes disposessin com a mínim d’un espai de temps, perquè poguessin compartir i expressar tots junts, el que sabien sobre el que havia succeït.

Pocs dies després, els mitjans de comunicació centraven l’atenció en dos centres, (a la Seu d’Urgell i a Sant Andreu de la Barca), amb la presentació d’unes denúncies contra alguns docents, amb acusacions d’incitació a l’odi i d’adoctrinament. Segurament les denúncies van aconseguir part de l’efecte que buscaven, atemorir els docents perquè no treballessin ni tan sols parlessin amb els seus alumnes, no només del que va passar aquell 1 d’octubre sinó de res que estigués relacionat amb l’excepcional situació política del nostre país. Pretenien i pretenen silenciar-la totalment.

Alguns polítics van afirmar que s’adoctrinava a la majoria d’escoles catalanes, per desqualificar la tasca dels seus docents com a agents que inculquen unes idees i valors als alumnes, que òbviament ells no comparteixen. Com exposava Jaume Trilla (2018) en el seu article “L’adoctrinament, a l’ordre del dia” (2), l’acusació pejorativa d’adoctrinament es produeix per un costat per la disconformitat en el seu contingut i per un altre, per la forma de produir-se (de forma impositiva, inqüestionable, excloent). En molts casos, els acusadors d’adoctrinament identifiquen interessadament, educar en la democràcia amb fer propaganda d’una determinada opció ideològica. Certament, educar no és mai una acció neutra perquè és un acte intencionat, que té al darrera un objectiu.

Des de la nostra concepció d’educació i de quina és la funció dels docents, com afirma Trilla, “Una escola que no vulgui posar-se d’esquena a la realitat, difícilment podia obviar…” els fets de l’1 d’octubre. Si a l’escola els nens i nenes comencen a descobrir les causes i les conseqüències dels grans reptes de la humanitat (el canvi climàtic, les migracions, les desigualtats…), com podien ignorar el que acabava de passar poques hores abans, no a 1.000 o 10.000 quilòmetres sinó al seu propi barri o poble? Com es podia pretendre no parlar-ne, ara que cada cop es valora més la importància de l’educació emocional en els aprenentatges? Molts infants van veure la tensió que havien viscut els seus mateixos pares, familiars, amics, veïns. I això també els havia afectat a ells, com ignorar-ho?

Per tant, com em preguntaven a classe l’endemà mateix els meus propis estudiants de 3r curs (futurs mestres de primària), com calia tractar aquells fets? Aquesta era la qüestió per part dels qui tenien clar que no fer res, no era l’opció correcta. Com afirma Jordi Martí (2018) en el seu article “Docència: una professió de risc” (3) “”reclamar “apoliticisme”, “neutralitat”, “objectivitat” a l’escola és absurd, i a més, impossible”. El mestre, en allò que fa i diu, però també en allò que no fa i no diu, sempre està prenent decisions, que se li han d’exigir que siguin honestes i responsables. Per tant, calia aprofitar aquells fets com una oportunitat d’aprenentatge, tenint en compte sempre totes les variables que intervenen en cada cas (edats, context…). Des d’una concepció crítica de l’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències socials, tal com afirmen Laura Pagès i Joan Pagès (2018) (4), el treball del pensament crític dels alumnes és un mitjà per a l’educació democràtica de la ciutadania del segle XXI. Seguint Paulo Freire, això implica que els nens i nenes comencin des de ben petits a treballar una consciència ciutadana crítica, a saber com són les coses i per què són com són, saber que podrien ser diferents i què hauríem de fer les persones per canviar allò que no funciona i mantenir el que funciona bé, per aprofundir en els valors de la convivència democràtica i dels drets humans.

És important desmentir dues afirmacions: que en la majoria de les escoles de Catalunya no es van tractar els fets de l’1 d’octubre i que en els pocs casos que es va fer, hi va haver problemes de convivència en els seus centres. L’informe del Síndic de Greuges sobre els fets de l’1 d’octubre a les escoles (5), conclou que només es pot parlar d’una desena d’irregularitats en els 4.800 centres de primària i secundària. I sosté que es garanteix el respecte al pluralisme, sense adoctrinament, però recomana al Departament d’Ensenyament que facilitin instruccions als docents “sobre el tractament de la situació política i materials didàctics sobre com abordar temes polèmics a les aules”.

En aquest sentit, per a les facultats d’educació on formem als nous mestres, també és important donar a conèixer l’exemple dels centres que van saber aprofitar aquells fets com una bona oportunitat d’aprenentatge, per educar en els valors de la democràcia. És a dir, en treballar les capacitats de les persones que fan possible viure en democràcia : expressar lliurement què sabem i com ho sabem, què pensem i per què pensem així; saber escoltar a l’altre, compartint visions diferents dels fets; comprendre les raons i sentiments dels qui pensen diferent a mi; argumentar bé les pròpies opinions; analitzar críticament l’objectivitat de la informació que ens arriba; arribar a acords sobre la millor manera de resoldre els conflictes… Tot això és el que van fer també moltes escoles i instituts, amb discreció, lluny del soroll mediàtic. Amb diàleg sempre respectuós i no sempre fàcil, entre els equips docents, les direccions dels centres i les famílies. Són per a nosaltres bons exemples, que ens serviran de referència en properes ocasions.

Referències
(1) Exposició Mataró Dempeus. Imatges de Joan Brucet, Mireia Canicio, Joan Miquel Labrador, Lluís Rugama, Joan Safont i Adrià Triquell. A l’Ateneu Fundació Iluro de Mataró, del 2 al 22 de juliol de 2018.
(2) Trilla, J. (2018). L’adoctrinament, a l’ordre del dia. Recuperat a

L’adoctrinament, a l’ordre del dia


(3) Martí, J. (2018). Docència: una professió de risc. Recuperat a
https://www.nuvol.com/opinio/docencia-una-professio-de-risc/
(4) Pagès, L. i Pagès, J. (2018). L’ensenyament de les ciències socials i la formació del pensament crític. Perspectiva Escolar, 398, p. 21-27.
(5) http://www.elpuntavui.cat/societat/article/16-educacio/1424643-el-sindic-mante-que-l-escola-garanteix-el-pluralisme-sense-adoctrinament.html