Jesús Canelo
Àrea de Didàctica de les Ciències Socials i Ciències Experimentals

En els passats 15ns Diàlegs Universitaris Blanquerna, celebrats el 29 d’abril, vam tractar la interpretació didàctica del nostre passat històric, i concretament els fets de 1714, el Tricentenari dels quals commemorem enguany.

En Toni Soler, comissari del Tricentenari dels fets de 1714, de l’Ajuntament de Barcelona, va participar en els Diàlegs, amb unes reflexions molt interessants 다운로드. Presentem uns apunts de la seva conversa que ens faran replantejar les pràctiques educatives.

Hem de començar pensant com expliquem els fets històrics? En qualsevol conflicte històric tenim diferents versions, des del punt de vista tant dels vencedors (que majoritàriament han escrit la història) com dels vençuts Vanced download.

En la història tot és relatiu. Així, tant els historiadors professionals com qualsevol persona que es dediqui a la divulgació i l’educació, quan s’enfronta a la història, i en general a les ciències socials, es troba amb la dificultat evident d’explicar certeses a la gent amb qui es comunica, als alumnes o a la població en general. I aquesta incertesa, en el moment de parlar d’història, és una qüestió que hem d’assumir. És un punt de debat interessant.

En el moment de commemorar uns fets històrics, com són els de 1714, jo em trobo amb una gran contradicció de dues idees, i, per mi, totes dues són molt vàlides, i són totalment contradictòries 다운로드.

La primera idea-base és que la història té l’obligació d’explicar el passat, però no solament d’explicar-lo, sinó també de fer-lo dialogaramb el present. Si no, estem parlant de vitrines, d’objectes empolsegats, de manuscrits, de pergamins i de poca cosa més. L’objectiu de la història és fer dialogar el passat amb el present; i és fer que quan parlem de gent de fa tres-cents anys intentem imaginar que eren els besavis dels besavis dels nostres avis 다운로드. I situar aquests fets històrics en el fil de la història, una continuïtat, ja que estem parlant de gent com nosaltres. No de super-herois, sinó de barcelonins com nosaltres. I buscar, en la mesura que es pugui, tot allò que ens connecti amb ells, amb la seva manera de ser, de pensar, amb els seus desitjos, amb els seus anhels, amb les seves pors, etc 코레 일체 다운로드.

I a la vegada, hi ha un altra idea igualment rellevant, que és que l’obligació de la història és evitar, per tot els mitjans, que el present contamini l’explicació del passat. I això es contradiu totalment amb el que he dit anteriorment. Però les dues coses són certes. Hem d’evitar el risc del que els historiadors en diuen “presentisme”; és a dir, una excessiva dèria per explicar els fets del passat amb una terminologia, uns conceptes i una manera d’entendre la vida que pertanyen al nostre present, i això vol dir no respectar les mentalitats, els usos i les cosmovisions de la gent de fa uns quants segles 몽땅내사랑.

Aleshores, conjugar les dues coses (el diàleg entre passat i present i evitar que el present contamini l’explicació del passat) és molt difícil, però jo crec que és l’objectiu que ens hem de marcar. Us l’haureu de marcar com a educadors, com a pedagogs, i ens l’haurem de marcar tota la gent que volem ajudar a explicar el passat.

Ho hem de fer 남북전쟁 게임. Sabent que l’explicació de la història no és que no sigui objectiva. És que no pot ser-ho, no pot ser objectiva. Hi ha un historiador que es diu Edward Hallett Carr que deia: “Abans d’estudiar una història, estudieu l’historiador que l’ha escrita.” La biografia dels historiadors explica molt sovint el que hi ha després a les seves pàgines. I és lògic que sigui així. La història està protagonitzada per homes i després l’estudien altres homes o dones. Per tant, no ha de ser objectiva 다운로드. El que són objectives són les dades. La interpretació de les dades és el que dóna valor a la història, i això no pot ser objectiu.

I encara més, forçosament la història és, per definició, provisional. Quan algú us digui “la història definitiva sobre la Guerra Civil Espanyola…”, està mentint, directament. La història sempre és provisional 다운로드. Primera, perquè sempre apareixen nous historiadors, noves dades i noves interpretacions. I, segona, perquè l’explicació del passat sempre, sempre, sempre, es veurà condicionada per la nostra mirada; la nostra mirada cap al passat i la nostra mirada cap al futur.

Això ho té molt ben explicat l’Edgar Morin, que parteix de la base que la realitat és complexa i que no es pot resumir en una simple explicació de causes i efectes 다운로드. Les causes porten efectes, i els efectes acaben modificant les causes. El passat s’explica des del present, però el present modifica la interpretació que tenim del passat. I les aspiracions i les expectatives que tenim per al futur modifiquen la nostra visió del present i, també, com veiem el passat.

Quan parlem de la Mancomunitat d’en Prat de la Riba, que fa cent anys, o quan parlem de la Renaixença…, és evident que, després de la Via Catalana de l’any passat, la nostra visió del que ha sigut el catalanisme també canvia molt.

La qüestió és que a Catalunya tenim un dèficit d’explicació d’història de Catalunya. A mi, que sóc una persona “relativament jove”, no em van parlar de Jaume I fins que vaig anar a la facultat, per exemple. I d’això, evidentment (referint-se als fets de 1714), ni pensaments. Ho sabia perquè vaig anar a la Diada del 1977, amb els meus pares, però no perquè m’haguessin explicat res a l’escola. Hi ha unes quantes generacions de catalans als quals se’ls ha negat l’explicació de la seva història. Per tant, suposem que, si haguéssim de decantar la balança, l’hauríem de decantar cap a aquest cantó, ni que sigui per compensar les dècades d’opacitat que hi ha hagut sobre la història de Catalunya.