La Música com a llenguatge artístic

Antoni Miralpeix

Àrea d’Educació Musical de la FPCEE Blanquerna-URL

“La música és un llenguatge, un sistema de signes, amb una entitat matriu (i motriu) que la defineix i que la diferencia de la resta dels llenguatges: el so” (Radigales, 2002: 39).

El so és el material de la música. Radigales (2002) explica el procés segons el qual el so es converteix en música. El so no és vibració, sinó la percepció d’aquesta vibració. A més de l’altura (freqüència d’ona) i del timbre (font sonora), cal comptar amb la durada (temps) com a indispensable per definir el so i els seus derivats formals (música) o informals (soroll).

El so es converteix en música usant una sintaxi (l’harmonia i el contrapunt) i una morfologia (les formes) que el converteixen en llenguatge. Com a art, “la música és una activitat exclusivament humana. És un art que, a diferència de les arts plàstiques i visuals, es mou en una dimensió únicament temporal i que és una manifestació expressiva que no expressa” (Radigales, 2002:31). Un quadre, un edifici, una escultura es poden veure i tocar, tenen unes formes objectives i uns colors determinats. La música, en canvi, és subjectiva, cada persona la percep de manera diferent, generalment no expressa idees concretes.

“Ja que la música és l’únic llenguatge que posseeix els atributs contradictoris de ser alhora intel·ligible i intraduïble, el creador musical és un ésser comparable a les deïtats, i la música és el misteri suprem de la ciència humana” (Claude Lévi-Strauss, citat a Storr, 2002:13).

La música és un art que té moltes dimensions. Es basa en una tekné, manifestada a través de la sensibilitat, que té com objectiu delectar, emocionar o produir un xoc. Té una inqüestionable funció social. És fruit i és mediadora d’una experiència estètica, té una dimensió abstracta, si es vol dir simbòlica; la música no imita ni descriu, no és mimètica, sinó que reflecteix estats d’ànim. La música és poètica i per això no va directament a la recerca d’expressió (Radigales, 2002:32-33). En paraules d’Adorno (2000:30), la música “comparteix amb totes les arts el caràcter enigmàtic, dir quelcom que s’entén i que, tanmateix, no s’entén”. Com a llenguatge, no s’ha d’oblidar el factor retòric de la música, inherent al discurs que una partitura o una audició porta en si mateixa. Radigales estratifica la música segons els conceptes tradicionals de la retòrica d’inventio, dispositio i elocutio:

ART LLENGUATGE RETÒRICA
Inspiració (idea) Morfologia (formes) Inventio (modes, tonalitats)
Tekné (tècnica) Sintaxi (harmonia i contrapunt) Dispositio (estructura, forma musical)
Discurs (funció social) Símbol (significat i expressió) Elocutio (execució, interpretació)

Estrats de la música (Radigales, 2002:34)

Com a llenguatge, la música és un sistema de signes que expressen idees, però, a més, té una funció emotiva (tradicionalment vinculada a la tonalitat), així com una funció poètica i estètica pròpia de les arts. La música té una elevada capacitat d’introspecció i al mateix temps permet la interacció amb els altres perquè actua sobre què som i qui som.

Stravinsky (2006:164) remarca la dimensió espiritual amb aquestes paraules: “I és així com se’ns apareix la música: com un element de comunió amb el proïsme i amb l’ésser”.

Una altra singularitat respecte a les arts plàstiques és que la música permet distingir dos moments o estats: la música en potència i la música en acció. Fixada en el paper o retinguda a la memòria, la música preexisteix a la seva execució, diferint en això de totes les altres arts. Aquesta naturalesa particular ambivalent suposa que hi hagi dues classes de músics: els creadors i els intèrprets. També, a diferència de la resta de les arts plàstiques, en què l’obra acabada es presenta sempre idèntica als ulls del públic, la interpretació musical depèn de molts factors que no poden ser previstos, “depèn de la fidelitat i de la simpatia, sense les quals l’obra serà unes vegades desfigurada, altres inert, i en tots els casos, traïda” (Stravinsky, 2006:147).

Amb la tecnologia digital, l’espai i el temps s’han relativitzat perquè podem accedir a la comunicació en qualsevol lloc i en qualsevol moment. A la música li passa una cosa similar, encara que no exacta, amb la imaginació: “La música, patrimoni immaterial i ingràvid, viatja àgilment en l’espai i el temps, i en aquesta facilitat de moviment resideix bona part del seu poder per evocar altres èpoques, altres països, altres realitats que ni tan sols hem viscut, però que ens semblen tan properes gràcies, justament, a la música” (Castillon, 2011).

Aquestes característiques singulars i les diferents dimensions de la música (subjectiva, estètica, espiritual, poètica, social, emotiva, abstracta, retòrica, etc.) porten Gardner (2004) a afirmar que si aconseguim explicar la música podem trobar la clau del pensament humà. Aquesta afirmació ens porta a fer el plantejament invers següent: si volem desenvolupar les potencialitats del pensament humà, hem de potenciar l’educació musical. L’educació integral de les persones i la seva competència musical passa per conèixer i aprofitar l’enorme potencial de la música en les seves múltiples dimensions.

 

Fonts d’informació:

Adorno, T. W. (2000). Sobre la música. Barcelona: Paidós.

Castillon, X. (2011, 30 d’agost). Entre Setcases i Lisboa. Diari El Punt Avui, 64.

Gardner (2004). Mentes flexibles. Barcelona: Espasa libros

Radigales, J. (2002). Sobre la música. Reflexions a l’entorn de la música i l’audiovisual. Barcelona: Trípodos.

Storr, A. (2002). La música y la mente. Barcelona: Paidós.

Stravinsky, I. (2013). Poètica musical: en forma de seis lecciones. Barcelona: Acantilado.