Aquest article s’hagués pogut titular “La música del text”, però aquestes paraules no rimen ni tenen la mateixa musicalitat, sonoritat i ritme que les del títol escollit. Tot seguit reflexiono justament sobre aquest fet: els elements de l’expressió oral i la comunicació vinculats a la música. També pretenc donar valor i emfatitzar l’àmbit de la comunicació verbal no escrita, tenint en compte que la forma d’expressió majoritària a l’escola a l’era Gutenberg ha estat la paraula escrita: treballem i avaluem allò que és palpable, objectiu, el text, mentre que les paraules “se les emporta el vent”.

“Durant segles, la paraula escrita, la lletra, anà carregant-se de prestigi fins a identificar-se amb la cultura en majúscules i esdevenir als ulls de la societat la manifestació més excelsa del llenguatge. La gramàtica, entesa com a carcassa essencial de la llengua, s’identificava amb la gramàtica del discurs escrit i culte” (Dolz i Schneuwly, 2006:10)

Aquesta prevalença de l’escrit front a l’oral ha deixat de ser certa a l’era McLuhan, on les fronteres entre la oralitat i l’escriptura s’han difuminat gràcies a la tecnologia: diem que parlem amb algú quan en realitat estem escrivint un WhatsApp o enregistrem la veu d’una manera molt més fàcil que escriure o transcriure el què diu. La comunicació actual utilitza múltiples recursos, canals, expressions, eines, però hi ha factors i recursos essencials de l’oralitat que no han variat, com és la musicalitat i l’ús de la veu.

 Per una banda, la música i la paraula creen moltes sinergies que es manifesten clarament en la poesia o en la cançó. També es poden manifestar i potenciar en les habilitats discursives dels mestres i alumnes, en definitiva a l’educació, on la veu i la paraula són el canal predilecte d’interacció vivencial realtek audio control. Algú s’imagina una mestra d’educació infantil o primària que no sàpiga explicar contes o cantar cançons? Algú s’imagina un mestre que “expliqui les lliçons” o històries amb un to de veu monòton o excessivament estrident? Una veu agradable, rica en matisos és capaç de captivar l’auditori, impedeix la desconnexió dels oients.

Per altra banda, l’exercici de l’oral desemboca sempre en una producció sonora (Dolz i Schneuwly (2006:28) i, com a tal, es susceptible de ser tractada com a musical donat que la matèria prima tant de la paraula com de la música és el so, ja sigui manifestat amb fonemes o amb notes musicals.

“No podem considerar l’oral com a funcionament de la paraula sense la prosòdia, és a dir l’entonació, l’accentuació i el ritme; en tractar-se els fets prosòdics de fets sonors, podem analitzar-los en termes quantificables d’altura, d’intensitat i de durada. Com a dimensions fonamentals de tota producció oral, el seu domini conscient adquireix una especial importància quan la veu és al servei de texts escrits” (Dolz i Schneuwly, 2006:68).

Els vincles i interaccions entre la paraula, la música i la comunicació són múltiples. Tot seguit  n’expresso alguns, de manera sintètica:

• El llenguatge musical (so) i el llenguatge corporal (gest, cos, moviment) són anteriors a qualsevol altre llenguatge. Quan naixem no parlem cap idioma: ens expressem amb sons i gestos.
• A l’acte comunicatiu aquest dos llenguatges (sonor i corporal) són més importants que les pròpies paraules 공감 mp3.
• Les persones que dominen el llenguatge musical poden adquirir amb més facilitat les bases d’aprenentatge de qualsevol llengua oral o idioma perquè, en definitiva, les paraules són sons. La musicalitat fins i tot ens permet diferenciar les variants dialectals d’un mateix idioma: podem distingir clarament un andalús ‘’un gallec o un argentí, malgrat parlar tots espanyol.

• La música és un llenguatge fet amb sons però sense un significat concret. En el llenguatge verbal, en canvi, els sons s’ordenen perquè formin un conjunt amb significat i ens transmeti informació.
• La veu, la cançó, és l’únic instrument i mitjà que pot unir el so musical amb el significat de la paraula.
• Les paraules estan formades per vocals i consonants. Les consonants ens proporcionen el ritme i les vocals l’entonació. Juntes formen la melodia de la cançó.
• El ritme de cada paraula ve donat per l’accentuació i l’alternança de síl·labes tòniques i àtones. Les paraules planes i agudes són la base de la pulsació amb subdivisió binaria, pròpia dels compassos simples, mentre que les esdrúixoles (i altres combinacions) tenen la llavor ternària pròpia dels compassos compostos 다운로드.

Classificació		Plana			Aguda			Esdrúixola
Paraula		Po-	ma		Pas –	tís		Mú –	si –	ca
Intensitat  / accent		f	p		p	f		f	p	p
Començament / final		T	F		AN	M		T	F

• Intensitat: f = fort,  p = fluix, segons sigui síl·laba tònica o àtona, respectivament.
• Començament: tètic (T), acèfal (AC) o anacrúsic (AN), segons l’accent principal sigui al mateix moment de començar, abans o després, respectivament
• Final masculí (M) o femení (F), segons l’accent coincideixi amb el final o no.

• Les paraules de més de 3 síl·labes contenen un accent principal i un o diversos de secundaris, semblant amb el que passa als compassos, on la síl·laba tònica cal que coincideixi amb el primer temps de qualsevol compàs, mentre que el segon temps sempre és d’accentuació feble i el tercer és mig fort o fluix depenent si és quaternari o ternari.

Xo-	co-	la –	ta
mf	p	f	p

• La poesia és text expressat en termes musicals: té rima, ritme, entonació, estructura.
• Per ajuntar música i lletra en una cançó cal fer coincidir el caràcter, el ritme de les paraules i el ritme musical.
• La relació entre la música i el text es pot observar des dels dos angles:

o  Des de la música, el text pot servir per concretar-ne i ampliar-ne el missatge.

o Des de el text, la música pot servir de vehicle per donar-lo a conèixer i per potenciar-ne el sentit 다운로드.

• El fet que la música no cantada no utilitzi paraules, que estan vinculades a conceptes concrets, no impedeix que pugui transmetre idees, conceptes, emocions.
• La música estimula el sentiment i la imaginació, per això les mateixes paraules al ser cantades sonen amb més emoció.

A continuació exposo alguns exemples d’obres on queda palesa de manera evident l’estreta vinculació entre text i música, comunicació i emoció:

• El cor final de la 9ª simfonia de Beethoven, que ha esdevingut un referent universal, un cant de joia i de pau gràcies al missatge del poema de Schiller i gràcies a la simplicitat melòdica i caràcter triomfant de la música de Beethoven. Tot plegat sense necessitat d’entendre la lletra en alemany.
• Les cançons de protesta, el espirituals negres, les cançons d’amor… El protagonista és el text però amb el suport de la música aquestes paraules produeixen un impacte emocional més acusat i es difon amb més facilitat.
• Les cançons estan estretament vinculades a l’emoció i per això recordem fites essencials de la nostra vida on la música atorga sentit de pertinença a una generació i a un entorn. La banda sonora de la nostra joventut o els fets més transcendents de la vida on hi ha estat present la música es manté fixa a la memòria: els avis o els joves volen ballar la música i recorden o canten les cançons “del seu temps”. De manera semblant, quan estem de viatge a les antípodes, ens emociona sentir música “nostra”: un “Cant de la senyera” o un “Boig per tú” escoltat i cantat a Austràlia no és el mateix que escoltar-lo a Catalunya alth download.
• La unió de la música i el text ens aporta informació i context d’una època, una cultura, un lloc, un estil i a entorns molt diferents. Un cant gregorià o un rap ens transporten a més de 1000 anys de distància, a un monestir o a una discoteca, respectivament. Per això la música en permet viatjar virtualment per l’espai i el temps.
• A l’òpera la música, en perfecta comunió amb el text, participa de l’argument i contribueix a descriure els estats d’ànim i els sentiments dels protagonistes.

Pel que fa als principals elements musicals que incideixen en aquesta relació entre música i expressió oral i comunicació, en destaco els següents:

El ritme és l’element de la música que captem de manera més instintiva. Ens produeix un efecte directe i immediat, potser perquè el ritme també és a la natura. Molts dels fenomens,  de la natura són cíclics, es repeteixen periòdicament i tenen punts culminants i moments de repòs. Així parlem del ritme de les estacions, del ritme dia/nit, del ritme de les marees…

També el nostre cos es manifesta rítmicament: un munt de moviments corporals estan relacionats amb els ritmes bàsics: el batec del cor, la circulació de la sang, pedalar, caminar, parlar, comporten una ordenació del temps i, per tant, un ritme. No és estrany, per tant, que quan sentim un ritme musical el nostre cos hi reaccioni immediatament, de vegades de manera imperceptible i de vegades de manera més visible: inconscientment movem els peus o les mans o ens posem a ballar modern h! Així doncs podríem dir que el ritme és l’element de la música que mesura la durada dels sons i dels silencis.

Elements rítmics més importants relacionats amb l’expressió oral serien la durada dels sons, la velocitat (i amb ells els ritardando i accelerando), el tempos, els accents, i un dels més importants de tots, els silencis.

L’entonació de les paraules és clau per a donar-los-hi vida, per fer que l’expressió tingui interès. Sovint ens acomodem en una entonació i no explorem tots els registres sonors al nostre abast. Una bona tècnica vocal i/o cantar en una coral pot millorar molt aquest aspecte. També és important constatar que una entonació monòtona fomenta la desconnexió dels qui escolten. Una entonació aguda i estrident fa posar nerviós i pot esdevenir insuportable. Una veu ben col·locada i amb riquesa de matisos i entonacions fomenta l’atenció de l’auditori.

Els elements musicals d’entonació relacionats amb l’expressió oral són l’altura, el to, l’àmbit, la tessitura…

Dinàmica. De manera semblant a l’entonació, la intensitat ha de proporcionar un volum sonor adient adaptat al contingut per a poder captar el missatge. Altra vegada, podem caure en la monotonia o bé podem intentar jugar amb els contrasts i matisos que proporcionen un bon discurs. Com a exemple d’expressió oral, en una retransmissió radiofònica d’un partit de futbol no s’utilitza el mateix to de veu, velocitat o intensitat quan la pilota està lluny de porteria que quan es genera una situació de perill o es marca gol 신이말하는대로 다운로드. La intensitat i la velocitat són aspectes clau. Així, per exemple, podem anar in crescendo o diminuendo, podem parlar fluix (piano), normal (mezzo forte) o fort (forte).

Timbre. Cada persona, cada instrument musical, cada material té un so característic que el distingeix de la resta. És com un carnet d’identitat o empremta digital, una sonoritat única i intransferible. Algú s’imagina un Homer Simpson o Woody Allen amb una altra timbre de veu diferent al que estem acostumats?

Jugar amb la sonoritat de les paraules en les poesies permet aconseguir la rima quan obtenim terminacions iguals, pel fet de coincidir tots els sons (rima consonant), o semblants, pel fet de coincidir només les vocals (rima assonant).

Estructura. La manera com organitzem el discurs també afecta a la comunicació. Tenir clara l’estructura representa el mateix que tenir un bon planell d’un edifici per part d’un arquitecte. Cal saber establir uns criteris, ordenar les idees, fer que sorgeixen en el moment adequat. Alguns aspectes estructurals del discurs musical o oral són el motiu conductor, la frase, la forma, la textura (la manera d’acompanyar el discurs) 돋움체 폰트 다운로드. Un aspecte important en relació a l’expressió són les cadències (els punts de repòs) i la seva relació amb els signes de puntuació del llenguatge escrit i oral. D’aquesta manera, podem distingir:

• cadència suspensiva: equivalent a coma o interrogant, anomenada musicalment semicadència o bé al signe de dos punts, equivalent a la cadència trencada
• cadència conclusiva: el punt i seguit o punt i final, equivalents a la cadència autèntica musical, o la cadència plagal equivalent al signe d’admiració (Guallar, 1996).

L’expressió ve donada per l’emoció i el caràcter que posem en la nostra interpretació o discurs. Sense emoció, sense passió no hi ha bona comunicació ni educació. Una persona inexpressiva i apàtica difícilment contagiï passió pel coneixement o per la música. L’expressió està vinculada a l’emoció, caràcter, i es manifesta amb totes les característiques i recursos de l’expressió oral abans esmentats, sumats als recursos de l’expressió corporal com són el gest, la respiració, la mirada. Acompanyar les paraules i sons amb el gest i el moviment del cos és fonamental per a la comunicació. El cos parla, diu molt més de nosaltres que les nostres paraules. Si, a més, som capaços d’acompanyar la veu amb gestos convincents, el missatge és molt més rotund i contundent. El moviment és vida, i musicalment, es pot manifestar junt amb la dansa 서라운드 사운드 다운로드. El teatre és una forma immillorable per a treballar tots els tipus d’expressió.

La improvisació és la creació i comunicació espontània. La finalitat de l’expressió oral o musical ha de poder ser la capacitat improvisació comunicativa i expressiva amb sentit i coherència. No es pot dir que es domina un llenguatge, sigui música o sigui idioma, si no s’és capaç d’improvisar amb ell en qualsevol circumstància o context.  

En conclusió, el treball de la prosòdia a l’educació ha de permetre una millora en les habilitats comunicatives. Una bona expressió oral capta l’atenció i incideix directament en la connexió del discurs entre l’emissor i el receptor, el professor i els alumnes, el conferenciant i el públic, i facilita les interaccions riques en matisos.

A l’annex trobareu 50 maneres de treballar l’expressió oral a partir de jocs musicals.

En definitiva, a l’educació (i a la vida !) cal fer una rapsòdia de la prosòdia, jugar amb la música de les paraules si no volem caure en la monotonia de la monodia.

Antoni Miralpeix

9-12-2016

Àrea de música de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’educació i de l’esport Blanquerna (URL)

Bibliografia:

Dolz i Schneuwly (2006). Per a un ensenyament de l’oral. Iniciació als gèneres formals a l’escola (Joan Verdegal, trad.) 다운로드. València, Barcelona: Institut interuniversitari de filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Obra original publicada en 1998).

Guallar, J. (1996). Introducció a l’harmonia. Barcelona: Dinsic.

Annex: 50 maneres de treballar l’expressió oral a partir de jocs musicals, disponible a goo.gl/1ibK76