La transformació i la innovació educativa. Algunes idees sobre tecnologia, pedagogia i societat

Jordi Díaz Gibson  

 Professor de l’Àrea de Pedagogia, Blanquerna (URL)

Twitter: @jdiazgibson

-Podem aprendre a arreglar telèfons mòbils a l’escola? què hi ha dins d’aquests telèfons intel·ligents?-va preguntar la Júlia en veu alta durant la classe.

La Júlia és una alumna de quart de primària d’una escola de Catalunya, i aquest dilluns estava trista i preocupada. Aquest cap de setmana no havia pogut parlar amb el seu pare perquè ell tenia el mòbil espatllat. L’interès de la Júlia va motivar la resta de companys i companyes de la classe, guiats per la mestra, a encetar un nou projecte de treball que partia d’aquesta qüestió: de què estan fets els telèfons mòbils?

Els alumnes de quart, dividits per grups col·laboratius, van obrir i seccionar diversos telèfons intel·ligents en desús, van separar-ne les parts principals i van estudiar-ne els components i matèries primeres des de les diferents àrees. Una de les troballes que més va inquietar els alumnes va ser la recerca que van fer al voltant del coltan. Amb una tauleta per grup van cercar i llegir a la Wikipèdia/coltan les qualitats i la importància d’aquest mineral per a l’elaboració dels telèfons i altres dispositius, com per exemple tauletes, consoles de videojocs, televisors o portàtils.

Alhora, un grup d’estudiants va informar la resta de la classe que havien trobat informacions controvertides sobre aquest mineral. La cerca i els enllaços els portaven a articles informatius dels principals diaris de Catalunya i Espanya titulats: ‘Coltan, el ‘Mineral de la guerra’,o ‘El regalo envenenado’, entre d’altres. Aquests títols van atreure l’atenció de la classe i van aprendre que el Coltan s’extreu en un 80% de l’Àfrica, concretament de la República Democràtica del Congo. Van veure que el Congo és un país amb altes taxes de pobresa, malnutrició i analfabetisme, que pateix una gran corrupció i un conflicte armat vigent, en part, alimentat per l’existència i la gestió de la venda d’aquest mineral a les grans multinacionals tecnològiques. Un dels grups afegia que sovint eren nens i nenes de la mateixa edat que els companys de la classe els qui recollien aquest mineral, en la majoria d’ocasions en condicions d’explotació i sota amenaces de les màfies existents al país.

El següent pas de la cerca va portar als diferents grups a buscar si els seus mòbils o tauletes i els dels seus pares estaven fets amb coltan del Congo. En aquest punt els alumnes van buscar documents escrits, vídeos, pàgines webs, i també van contactar amb algun ‘expert’ proper que els pogués ajudar. En aquest punt van aprendre que les grans multinacionals com ara Samsung, Apple, Sony o Nokia compren aquest i altres minerals a companyies que fabriquen productes electrònics que els asseguren uns estàndards de qualitat. Malgrat això, les Nacions Unides i diverses ONG denuncien que no existeix cap auditoria feta a aquestes empreses que certifiqui la procedència dels seus minerals i, alhora, alerten que tres quartes parts dels minerals provinents del Congo es venen il·legalment. Per tant, alguns dels articles consultats conclouen que, si el Congo té un 80% del Coltan a tot el món i n’és el principal exportador, existeixen moltes probabilitats que els nostres dispositius electrònics estiguin elaborats amb minerals provinents d’aquest país. En aquest punt els alumnes van reflexionar sobre la nostra participació indirecta en aquest conflicte pel fet de comprar un telèfon mòbil a aquestes empreses.

A continuació, el projecte va conduir-los a trobar empreses de mòbils que asseguressin que els seus minerals no provenien del comerç il·legal. Aquesta cerca els menar a conèixer la xerrada de Bas van Abel a TEDxAmsterdam, que tracta de la responsabilitat dels clients amb la compra d’un telèfon mòbil, la necessitat de preguntar-se, per una banda,  d’on ve, quant dura i on acaba tot allò que es consumeix; i, per l’altra, la responsabilitat de les empreses de donar tota la informació necessària perquè es pugui decidir què comprar d’una manera justa i transparent. Alhora, van descobrir Phair Phone, una empresa social que està construint un moviment per a una electrònica més justa, amb la venda un telèfon de comerç just.

Finalment, van decidir penjar un mural a la classe durant tot el curs en què penjaven idees sobre com podien participar ells i l’escola a l’hora de construir un món més just. Una primera idea va ser fer propaganda de l’empresa Fair Phone de diferents maneres. Per això van contactar-hi directament via correu electrònic per preparar una campanya de publicitat a la ‘Fira de Comerç Just’ del barri.

Sens dubte, aquest és un projecte de treball interessant en què l’escola projecta una realitat de vegades invisible sobre el consum de dispositius electrònics. Tanmateix, una pregunta que ens podríem fer és si som davant d’un projecte innovador o d’un de transformador. La comunitat educativa del nostre país comparteix la percepció que en aquests moments ens trobem immersos en un procés de canvi educatiu, concretat amb l’ús de metodologies més interactives, projectes interdisciplinaris, una obertura de l’escola a l’entorn i l’ús pedagògic de les tecnologies mòbils a l’aula. Al mateix temps, estem vivint una eclosió de paraules com ara ‘innovació educativa’ o ‘transformació educativa’, que ens impacten des de l’escola, la universitat i altres actors socials.

Així, doncs, davant d’aquest desembarcament conceptual sobre el canvi educatiu, sovint percebem que el sentit d’aquestes paraules s’utilitza arbitràriament, que respon a una moda del moment o bé que encapçala campanyes de màrqueting amb objectius definits. El significat de les paraules ‘innovació’ i ‘transformació’ en educació ens hauria de donar una certa informació al voltant de la direcció que ha de prendre el canvi educatiu. Però no podem respondre a aquesta pregunta sense conèixer el context filosòfic que fonamenta aquests conceptes i els dota de sentit. Entenem que ambdues paraules necessiten un paraigua conceptual que les aixoplugui, el qual està condicionat per la perspectiva filosòfica. Cada perspectiva teòrica delimita unes determinades finalitats educatives que estan al rerefons tant de ‘la innovació’ com de ‘la transformació’ educativa.

Des del positivisme, transformació vol dir ‘progrés científic’ i innovació ‘progrés tecnològic’; per tant, la transformació implicaria canvis més teòrics, i la innovació canvis més pràctics.  D’altra banda, Karl Marx diu que tota pràctica encobreix una teoria o una ideologia determinada, i tota acció o projecte respon a un discurs teòric que la fonamenta. Des del context de la teoria crítica, transformació vol dir ’emancipació’, i innovació vol dir ‘restauració’. Per Paulo Freire, un autor marxista, transformació significa emancipació, i afegeix que és de l’educació bancària i neoliberal de què ens hem d’emancipar. Per Lorenzo Milani, transformació significa presa de consciència, com a un autor personalista que entén la llibertat com una conscienciació.

En aquest sentit, si partim de la teoria crítica com a marc fonamentador de l’educació en societats democràtiques veiem com la transformació esdevé un canvi més profund i conscient que no pas la innovació. La transformació ens planteja una mirada crítica que cerca la conscienciació i la llibertat del subjecte educand davant tota relació de poder. La innovació, però, tot i incorporar la idea de canvi, pot emmascarar una ‘educació bancària’ a que fa referència Paulo Freire, entesa com una perpetuació del model i de les desigualtats socials existents. Així, doncs, la innovació canvia les formes, però no interpel·la el fons, mentre que la transformació desafia el fons, a més de les formes.

Per tant, entenem que el projecte de la classe de la Júlia és transformador perquè incorpora al debat de les tecnologies mòbils a l’aula una pedagogia crítica que no pretén restaurar ni perpetuar la realitat sinó transformar-la. Sovint, en aquest mediàtic debat només entren en joc elements tecnològics i pedagògics, i no pas crítics i socials en els quals els estudiants puguin descobrir quin discurs hi ha darrere de les pràctiques dominants. El projecte és també transformador perquè aporta un model transformador de consumir tecnologia. La innovació en els models de consum relacionats amb les tecnologies i Internet implica simplement canvis en la manera com hi accedim: abans compràvem al mercat del barri i ara ho fem per Internet, però consumim igual o més. La transformació implica, en paraules de Bas van Abel i com reflecteix el projecte de la classe de la Júlia, que coneguem d’on ve el producte, quina vida té i que se’n farà quan ja no es faci servir.

En definitiva, les escoles o projectes innovadors poden incorporar totes les tecnologies i totes les metodologies possibles, però els manca un component crític lligat a la idea d’emancipació i llibertat. A més a més, darrere de la innovació poden haver-hi amagades pràctiques que cerquen la perpetuació i l’ampliació del model establert. N’és un bon exemple el cas d’Apple en formar i acreditar mestres i introduir els iPads als centres educatius, la qual cosa els converteix en un agent d’innovació clau a moltes ‘escoles innovadores’ del país.

En resum, davant de tant moviment i canvi educatiu, el fet de tenir present la direcció que es pren amb cada acció és clau per no perdre el nord. Si volem acompanyar nens i nenes compromesos que siguin capaços de construir una societat més justa i democràtica, necessitarem més transformació i menys innovació.