L’AVALUACIÓ DEL CENTRE COM A INSTRUMENT DE MILLORA DE LA QUALITAT EDUCATIVA

Lo más importante no es hacer muchas evaluaciones, ni siquiera hacerlas bien. Lo más importante es saber al servicio de qué personas y de qué valores se ponen.

Santos Guerra (2003, p. 51)

Actualment, ningú posa en dubte que l’avaluació dels centres és necessària i que no pot haver-hi un bon projecte de qualitat si no hi ha un projecte d’avaluació. Avaluar és important per conèixer què està passant, poder-ho regular i poder orientar amb l’objectiu de millorar-ne la qualitat. El fet mateix d’avaluar, per exemple, ja genera processos dialògics entre els diferents agents o persones implicades, promou que calgui compartir significats i que es puguin debatre els resultats (Borrell i Chavarria, 1998).

 

Ara bé, l’avaluació s’ha de plantejar sempre amb voluntat formativa i per a la millora. Casanova (2004) diu que perquè l’avaluació esdevingui agent de millora cal que aquesta acompleixi certs condicionants: que l’escola rebi i sàpiga què s’avalua, que no es faci una avaluació final, sinó de procés, que cal avaluar també els aspectes positius (no centrar-nos només en el que no funciona) i que sigui una avaluació que tingui en compte el context. L’escola d’avui és l’escola que ha de preparar per a la societat del coneixement, de les noves tecnologies, de la globalització i se li demana que prepari els alumnes per a la vida, tot atenent la diversitat i vetllant per la convivència.

Molts autors defensen una avaluació que vagi més enllà dels resultats dels estudiants i demanen models que tinguin en compte processos. En aquest sentit, disposem dels estudis fets per Marchesi i Martín (1998) sobre les implicacions de l’avaluació i la qualitat en educació. S’hi apunta que l’avaluació d’un centre ha de recollir: el context, el nivell inicial dels alumnes (respecte a les seves estratègies d’aprenentatge), els processos de centre (organització i funcionament), els processos d’aula (la tasca de cada mestre, l’atenció a la diversitat, els criteris d’avaluació, les expectatives envers els estudiants) i els resultats (opinió de famílies, professors i alumnes).

Voldríem prendre com a referència el paradigma de l’escola que aprèn (Santos Guerra, 1990, 2001, 2003) i, per tant, entendre l’avaluació com a aprenentatge: “Si hablamos de evaluación educativa debería ser no sólo porque estamos evaluando fenómenos educativos sino porque educa cuando se hace, tanto a los evaluadores como a los evaluados” (2003, p. 13). Ens agrada parlar d’una avaluació no pas enfocada a l’acreditació, la responsabilització o la demanda de comptes, tampoc la que es centra exclusivament en el diagnòstic; ens agrada pensar en l’avaluació pensat per a la millora i com a eina de reflexió educativa. Prenem una citació de Stufflebeam i Shinkfield per il·lustrar el nostre posicionament sobre el sentit de l’avaluació “El propòsit més important de l’avaluació no és demostrar, sinó perfeccionar” (a Casanova, 2004, p. 15).

L’avaluació del centre ens hauria de servir per a possibilitar la formació de professionals reflexius, per contribuir també a la formació dels equips que tenen cura dels infants, de manera que tinguin elements per no sols resoldre i detectar situacions sinó, sobretot, per reflexionar-hi (Schön, 1992). La reflexió educativa en el sí dels equipes és bàsica si volem parlar de formació de qualitat (Lieberman i Miller (eds.), 2003), bàsica per tenir bons equips i bàsica per a consolidar bones escoles, educativament parlant.

https://www.youtube.com/watch?v=LcNWYNp2MSw&t=586s

Dra. Àngels Geis

Professora de l’àrea de Pedagogia de la FPCEE Blanquerna

 

Referències

Borrell Closa, E. i Chavarria Navarro, X. (1998). L’avaluació interna del centre. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat.

Casanova, M. A. (2004). Evaluación y calidad de centros educativos. Madrid: La Muralla.

Lieberman, A. i Miller, L. (eds.) (2003). La indagación como base de la formación del profesorado y la mejora de la educación. Barcelona: Octaedro.

Marchesi, Á. i Martín, E. (1998). Calidad de la enseñanza en tiempos de cambio. Madrid: Alianza.

Santos Guerra, M. A. (1990). Hacer visible lo cotidiano. Madrid: Akal.

Santos Guerra, M. Á. (2001). La escuela que aprende (2a ed.). Madrid: Morata.

Santos Guerra, M. A. (2003). Una flecha en la diana. Madrid: Narcea.

Schön, D. A. (1992). La formación de profesionales reflexivos. Hacia un nuevo diseño de la enseñanza y el aprendizaje en las profesiones. Barcelona: Paidós.