L’educació lingüística del segle XXI

El departament d’Ensenyament acaba de publicar el nou model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya: un model d’educació plurilingüe i intercultural.

Dra. Eva Tresserras Casals

“We are Bronx!” Justament això és el que llegim quan entrem a la pàgina web del Bronx Community College i el primer que veiem quan hi arribem caminant: “Nosaltres som Bronx!” Primera reflexió com a amant de la lingüística i de les possibilitats que ens brinda el llenguatge en general: a qui fa referència ‘nosaltres’?

Aquest pronom personal que ofereix la idea de col·lectivitat apareix en interrelació amb la comunitat, una comunitat que brinda esperança al barri més feble de Nova York en molts sentits: evidentment econòmic, però també social. El Bronx és el cinquè barri que més immigrants ha rebut de tot Amèrica del Nord. Tot i així, la confluència de llengües i cultures, i l’amalgama d’identitats que s’hi van construint amb el pas dels anys, ha fet que avui els infants monolingües de cinc anys que viuen en aquesta zona no sobrepassin el 45%. Més de la meitat, per tant, parlen una altra llengua familiar a casa, i la que comparteixen la gran majoria és el castellà. Dada interessant a tenir en compte, atès que un nombre altíssim de centres educatius de la ciutat parteix d’un únic currículum en anglès.

Fruit de la globalització, però, i de la incipient necessitat de transformació dels models educatius, el departament d’Educació ha finançat un projecte a l’Institut de Recerca de Llengües Urbanes (RISLUS) de CUNY (City University of New York), que posa en evidència la necessitat de fer ús del transllenguatge, és a dir, transitar per les diferents llengües i dialectes que conformen la realitat dels parlants. I aquest és el programa en el qual he participat durant l’estada de recerca que he portat a terme arran d’una beca per a la formació del professorat universitari concedida per la Generalitat (MIF).

Cal saber que totes les universitats, que l’estat de Nova York divideix en ‘colleges’ i ‘community colleges’ en funció de si els estudis que s’hi fan són de quatre o de dos anys –els nostres graus i cicles formatius–, estan sota el paraigua de CUNY. CUNY ofereix llibertat de càtedra als més de vint-i-cinc centres públics que hi podem trobar, però entén la universitat com un sistema integrat que lluita per la igualtat d’oportunitats ‘to the whole people’ en una ciutat on avui s’hi parlen més de 200 llengües, que no és poc!

Si traspassem això a l’escola, els currículums duals han emergit com una possibilitat de donar resposta a aquest binomi lingüístic anglès-espanyol, i com una finestra que pretén ajudar a prendre consciència que l’addició de llengües és sempre un fenomen positiu. A més, no és estrany que la ciutat més cosmopolita del món sigui alhora una de les ciutats amb més problemes racials del continent. I si els LatinX –terme cada vegada més usat per definir les arrels hispanes i llatines, i rebutjar les classificacions de gènere– fan que el castellà sigui la segona llengua més parlada, és normal que els programes duals siguin el primer pas per avançar cap al plurilingüisme. L’anglès pesa i els seus parlants l’equiparen a estatus social.

M’agrada pensar que a Catalunya això ho tenim superat: educativament, segur, políticament, no tant. L’escola proveeix estratègies per fer del català la llengua vehicular, sovint davant de molts infants que no la tenen com a llengua 1, i això permet evitar la segregació per motius lingüístics i socials. Des de la universitat portem a terme formacions en el plurilingüisme i la interculturalitat, i treballem amb i des de les escoles per partir de la pròpia realitat de cada context. I el departament d’Ensenyament acaba de publicar el nou model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya: un model d’educació plurilingüe i intercultural.

I és que no ens cansarem de repetir que les llengües no conviuen en compartiments estancs, sense contacte, ni encara menys interdependència. A Nova York aquesta dualitat lingüística s’ha convertit en el primer pas per fer emergir una llengua poc valorada pels propis parlants, que si la parlen, a casa, sovint no l’escriuen i no en fan ús de manera formal. A Catalunya, en canvi, s’hi parlen diferents llengües de forma natural, i ho escollim els interlocutors en funció dels parlants i de les situacions comunicatives donades.

Viure un mes a la ciutat més multicultural del món m’ajuda a reafirmar-me, amb més força que mai, que ser monolingüe en ple segle XXI és l’excepció i malauradament avui, i a casa nostra, encara hem de gastar energia per fer entendre a certs dirigents que el català no és només un símbol d’identitat i pertinença, sinó allò que ens uneix i ens acosta com a parlants d’una mateixa comunitat. I és que quan explotem els propis repertoris –a mi m’agrada parlar de motxilla– posem en evidència totes les llengües i dialectes que constitueixen la identitat dels parlants, i ho fem a partir d’una llengua comuna, la de l’escola, el català.