L’EDUCACIÓ PER I PER A LA PAU A L’ESCOLA

Dra. Montserrat Alguacil (Àrea Educació i Societat)

L’escola actual es troba en un punt d’inflexió en el qual la necessitat de canvi i d’innovació ve marcada, més que mai, per una societat en permanent evolució que li retreu les debilitats i li exigeix ​​que respongui de manera efectiva als reptes del segle xxi. És, doncs, un bon moment per intervenir, des d’una òptica de pau positiva (d’ara endavant, pau+), en el debat educatiu i en l’esfera política, ja que seria lamentable que el nou model d’escola es construís amb un biaix imperdonable: l’incompliment del dret a una educació de qualitat, promotora de la justícia social i la igualtat d’oportunitats, sense excepcions, ja que les innovacions que no estiguin a l’abast de tots no poden qualificar-se de transformadores, sinó de segregadores.

El concepte de pau+ interpreta la pau en clau de justícia social. No n’hi ha prou d’eliminar la violència de les nostres vides i societats, sinó que cal lluitar i comprometre-s’hi per tal que els drets de totes les persones es compleixin. La construcció de la pau+ interpel·la i convida tothom a l’acció, una acció entreteixida en la quotidianitat d’un món que és local i global.

Però quin és el lloc de l’educació per a la pau+ en l’escola actual? L’escola pot conformar-se amb accions puntuals i simbòliques de sensibilització o de solidaritat? Caldria una matèria per estudiar la pau, o seria millor educar «en» pau a tot arreu i en tot moment? A fi de respondre a aquestes preguntes i a moltes altres qüestions, vam dirigir la mirada als actors socials, perquè, en definitiva, els canvis que actualment s’esdevenen a l’escola estan determinats per la necessitat de formar persones capaces de respondre als reptes d’un món en transformació constant, on la cohesió social, el benestar i la justícia encara són desafiaments de gran abast. Com que considerem que l’educació és responsabilitat de tota la tribu, de tota la societat, de tot el país, no ens va semblar lícit conformar-nos amb un debat pedagògic que interpel·lés experts en educació:  calia donar la paraula a persones que representen diversos sectors i camps professionals. Així doncs, en la publicació Boqué, M. C. (coord); Albertí, M.; Alguacil, M.; García, L.; Pañellas, M.; Payà, M.; Ribalta, D. (2018). 15 converses. Societat i escola en pau +. Barcelona: Octaedro recollim la veu i el testimoni de quinze persones seleccionades perquè encarnen diferents parcel·les de la societat: perquè són justament els ciutadans que componen la societat, en aquest cas la societat catalana, els qui, amb la feina diària i amb el compromís per un món més just i equitatiu, contribueixen a pensar i a bastir un món en pau+, amb incidència en l’esfera educativa i més concretament en l’àmbit escolar.

Arcadi Oliveres, David Fernàndez, Joan Dausà, el pare Manel, Francesc Torralba, Leticia Armendáriz, Pepa Plana, Jordi Capdevila, Susanna Barranco, Pilar Gargallo, Gemma Parellada, Jordi Sànchez, Montserrat Vendrell, Jordi Palou i Josep Mayoral desenvolupen la tesi que la pau+ és una aspiració del tot legítima que convida a l’acció i a la revisió de les desigualtats instaurades, des de fa massa temps, en els sistemes socials, dels quals l’escola també és part.

Totes i cadascuna de les persones entrevistades han fet aportacions originals, basades en el seu saber i la seva experiència, plenes de sentit i de valor. Aquestes veus constitueixen un mosaic que encapçala el testimoni d’una llista immensa d’homes i dones que tenen molt a dir sobre la construcció de la pau en el segle xxi. Esperem que les seves aportacions inspirin reflexions i accions que ens ajudin a avançar imparablement cap al millor dels mons possibles.

En general, de l’anàlisi de les entrevistes realitzades es desprèn que la cultura de pau ha d’impregnar el dia a dia del centre, i ha de vertebrar-ne el funcionament.

Pel que fa a les persones, l’educació per a la pau requereix un treball que posi l’atenció en l’alumnat, en l’autoconeixement i en la millora de les relacions amb els altres perquè la convivència sigui més harmònica, segura i duradora, i permeti el creixement personal des del respecte per les diferències. Això requereix un professorat format per saber gestionar els conflictes interpersonals o grupals de manera positiva i constructiva.

Les metodologies han de promoure el que avui dia es denominen soft skills, que reinterpreten l’aprenentatge posant l’accent en les competències personals i socials, en coneixements, habilitats i qualitats d’ordre transversal que es poden transferir a qualsevol entorn i que fan que la persona s’integri de manera eficient en diversos contextos. També cal tenir en compte el tipus d’avaluació, que haurà d’estar d’acord amb les metodologies utilitzades.

Les direccions dels centres educatius han de donar suport a tot el personal del centre, a l’alumnat i a les famílies per poder caminar cap a l’educació per a la pau, que només serà possible amb una feina a llarg termini que acompanyi i assessori en l’elaboració i la implementació de programes de convivència i que  eduqui en els valors de la pau, els drets humans i la lluita per la no-violència.

S’han de promoure canvis estructurals en l’organització dels centres, com es dirigeix ​​i s’organitza l’entitat, com s’organitzen els espais i els temps, com es gestiona el poder, quin sistema de codis i normes estableixen el funcionament del centre. D’altra banda, també s’ha de reflexionar sobre valors que estan profundament arrelats, com ara el capitalisme, el patriarcat o l’individualisme, i canviar la cultura de centre des de models de justícia retributius cap a models restauratius.

 

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles.

Bertolt Brecht (1898-1956), dramaturg i poeta alemany