L’organització del temps i l’espai a Orient i a Occident

Pf. Àngel Jesús Navarro Guareño

 

Comprendre el cristianisme és essencial per a entendre la nostra cultural actual, ja que aquesta està amarada d’elements cristians que li són propis. Però el cristianisme no va sorgir del no-res. En la seva configuració existiren elements i cultures diverses que hi convergiren. Les seves arrels parteixen d’Israel i el judaisme, que és on pouà tota la seva tradició religiosa. Però la simbologia religiosa del cristianisme va passar també pel sedàs cultural primer de Grècia i després de Roma, i emprengué un camí des de l’orient a l’occident de la Mediterrània, tal com ho fa cada dia el camí del sol.

En aquest camí moltes coses canviaren, es transformaren, evolucionaren…. El cristianisme és síntesi i resultat de totes elles, però no és cap d’elles. Conté elements de totes, i s’identifica en totes, però alhora també es distingeix i es diferencia de totes elles. Veiem-ho!

 

– D’Orient a Occident

Aquest camí d’orient a occident que emprengué el cristianisme modelà una manera pròpia de llegir i interpretar el món, però que alhora mantenia, almenys en part, la perspectiva cultural de les societats i grups humans que la configuraren ja des del seus inicis 다운로드. Dues seran les principals: Israel i Roma, o si ho preferim, orient i occident. Tot i que no podem oblidar a Grècia, que serà pont entre ambdues cosmovisions culturals, tot i que ella ja s’assentava més en la perspectiva d’occident, no deixava de tenir també moltes característiques pròpies de la perspectiva oriental.

 

– L’orient i el cel, l’admiració pel temps

Israel representa la visió oriental de la vida i de les coses. Una perspectiva més imbuïda de la dinamys, del temps, del costat subjectiu i anímic de l’ésser humà, i d’una simbologia molt més subtil i propera al sentit últim del subjecte. Roma, per contra, representa una visió de la vida molt més pragmàtica, imbuïda de la fisys, del costat objectiu i material de la vida humana, amb una visió més propera al sentit immediat i material de l’ésser humà.

Per dir-ho així, a les cultures orientals els movia més la interpretació del temps, del seu sentit i del seu pas 다운로드. Eren cultures on el pes de la religió provenia d’aquesta recerca de la superació del temps i de la fragilitat de l’ésser humà davant d’ell. Unes cultures més dedicades a mirar el cel, on cercaven la resposta a aquest temps efímer humà, que no pas dedicades a la immediatesa de les coses materials i de les necessitats que aquestes comporten, tot i que, evidentment, no podien prescindir-ne perquè havien de sobreviure.

Per tots és coneguda l’obsessió dels egipcis per la vida rere la mort, i per l’elaboradíssim simbolisme dels seus enterraments i momificacions, que prengueren en les piràmides dimensions monumentals. Eren mestres en la mesura del temps, en la comprensió de les crescudes del Nil en el temps, perquè d’elles depenia la seva supervivència.

Però també podríem dir el mateix dels babilonis que estaven sotmesos a un règim semblant a l’egipci. Els era imprescindible calcular quan vindrien les èpoques de crescuda i prevenir així camps, conreus i feines…

Les terres de l’orient fèrtil (Mesopotàmia i Egipte) eren molt riques i productives, però depenien dels cicles anuals de crescuda dels seus rius 다운로드. Terres fèrtils que proporcionaven bones collites engendraren les primeres civilitzacions en aquesta part del nostre món, i després grans imperis. En ells, però, la mesura del temps resultava una constant, una necessitat, i potser i fins i tot, una vocació.

Però, com podem mesurar el temps?, com guiar-se per fer-ho? L’evidència més immediata que l’home té del temps és el pas del dia a la nit, i el pas dels dies entre si… aquests ens marquen un ritme, una cadència, un ordre… I l’evidència més propera a aquest ordre era la llum: la llum del dia amb el sol, i la que podien observar a la nit amb la lluna i les estrelles. Si hi havia algun ordre en el temps, aquest, sens dubte, hauria d’estar significat en el cel. Calia, doncs, esbrinar el cel per poder esbrinar també el temps, i descobrir en el cel aquest ordre, aquest symbol·los que fes comprensible i previsible el nostre món en ordre a mesurar, a comprendre i a llegir el temps.

El Sol mediterrani ja oferia amb la seva observació canvis significatius: a l’estiu estava molt més alt i escalfava més, i a l’ hivern estava, en canvi, molt més baix i irradiava menys calor. Però els seus canvis eren tan subtils, es produïen tant a poc a poc, que només ajudaven per senyalar, d’una banda les estacions i els anys, i d’altra el temps de llum del dia respecte del de la seva absència, la nit; però calia poder parcel·lar aquests períodes en el que serien hores, per al dia, i mesos, per a l’any, per tal de poder ordenar millor aquestes cadències 천사소녀네티 다운로드.

L’altra observació simple i evident seria la que oferia la Lluna. A la nit, la Lluna, tot i que amb uns camins aparentment caòtics a la volta celestial, oferia una cadència constant: s’omplia de llum i es buidava d’ella regularment; i oferia així un patró de mesura. La relació entre aquest cicles de la lluna i les sortides i ocasos del sol, seria, doncs, el patró més evident de mesura del temps.

Els mesopotamis ja descobriren que en un any (el temps que trigava el sol en decaure al cel i tornar al seu punt més àlgid) es produïen dotze fases lunars completes. La relació, doncs, entre el sol i la lluna era el número dotze, i consagraren aquest com a número simbòlic. Cada mes seria una fase lunar completa (mesuraren inclús aquesta cadència en 29 dies i mig, o sigui uns 30 dies), i dotze mesos composarien un any 다운로드.

El mes, en canvi, vindria dividit per les fases evidents del periple lunar, que son quatre (les setmanes d’un mes), i on cadascuna té aproximadament set dies, que formarien així una setmana. I el número set tindria també el seu simbolisme sagrat.

El dotze, per la seva banda, serviria també per distribuir el dia i la nit cadascú amb dotze hores, que evidentment eren més llargues a l’estiu i més breus a l’ hivern, però que ajudaven a mesurar el temps diari. Això bastava en aquelles èpoques per ordenar el temps; els minuts serien una invenció posterior, quan l’apreciació del temps començà a esdevenir més urgent, tot i que els seixanta  minuts que composen una hora mantenen també un patró basat en la dotzena (seixanta = cinc vegades dotze).

Israel pouarà d’aquesta tradició en la que el temps i la dinamys determinaven la perspectiva de totes les coses, i ho farà de manera absoluta 다운로드. De fet, el mateix Israel és dotze: les dotzes tribus que formaven el mític poble hebreu i que tenien el seu símbol més evident en el pectoral de dotze pedres precioses amb el que es guarnia el Sum Sacerdot, la màxima autoritat simbòlica de la religió hebrea, en les grans festes i esdeveniments. El dotze, doncs, simbolitzava al propi Israel.

I encara podem observar-lo també en la seva apreciació de la dinamys. Perquè si la dinamys representava també el subjecte, allò espiritual de l’home, la seva radical acceptació provocaria en el poble israelita la concepció d’una divinitat única i immaterial (que no pot mesurar-se i no pot representar-se, ni fer-se física), aliena a qualsevol materialitat, i allunyada de tota forma, de tot espai.

El poble israelita, doncs, descansava en una concepció eminentment dinàmica de la realitat, amb una idea clau i vertebradora: un Déu únic i immaterial, que donava sentit a tot. I amb una concepció dinàmica de si mateix com a poble, expressada pel número que simbolitzava el temps: el dotze 다운로드.

 

– L’occident i la terra, l’admiració per l’espai

Roma, en canvi, era tota una altra cosa. La visió llatina de la realitat diferia molt. La mentalitat romana, i per extensió la occidental, era molt més pragmàtica. Donava molta més importància a la materialitat, a la perspectiva física del món, i a la mesura de l’espai, de tot allò objectiu.

Roma, per a la seva supervivència, no necessitava de crescudes de rius ni cadències del temps. Se sotmetien al temps, evidentment, però no depenien d’ell de manera tant evident com ho feien les societats orientals. Les terres occidentals no eren tan riques i productives i per obtenir les mateixes quantitats d’excedents necessitaven molt més espai. L’espai, així, es tornava en el factor principal de comprensió del món 윈도우7 한글 다운로드.

Unes terres poc productives provocaven una necessitat major d’espai, però també movien a l’obtenció d’allò que mancava amb el comerç i l’ intercanvi. Aquell comerç i expansió que iniciaren fenicis, grecs i cartaginesos a la mediterrània, ho acabarien de perfeccionar els romans. Més espai vital per construir un imperi que vivia de la seva pròpia expansió: l’Imperi Romà.

La religió romana, hereva de la grega, era més prosaica. La seva divinitat era politeista, amb una munió de déus  i deesses que mantenien entre ells una alambinada relació de gelosies, amors i odis… i que reflectien més la naturalesa humana que no pas cap realitat divina. Els déus, però, donat que la perspectiva cultural romana provenia de la preponderància de la fisys, estaven lligats cadascú a una força, poder o disposició de la naturalesa, del món o de l’ésser humà. En aquest sentit la religió romana estava molt més lligada a la materialitat de les coses, i s’entenia també en un sentit material, de tal manera que les estàtues dels déus eren considerades sagrades, perquè posseïen la presència d’aquests déus en elles 스케치 업 다운로드. Una visió, aquesta, molt materialista de la transcendència.

I no només era més mundana la religió, sinó que també ho era el simbolisme del que partiren per fer mesura del temps i de l’espai. No tenim una seguretat certa per saber amb exactitud d’on provenia el sistema de mesura romà, però la teoria més difosa és que aquesta fou una mesura eminentment bàsica i materialista.

Imaginem-nos algú que vol començar a comptar, com per exemple un nen. Oi que hem vist moltes vegades als nens que fan servir objectes materials per fer unitats de mesura…? I quins són els elements que tenim més a mà per poder començar a comptar? Doncs sí: la mà i els dits! Efectivament, la majoria dels nens comencen a comptar amb els dits de les mans… I aquesta és la mesura natural humana més propera i material, la desena, perquè deu són els dits de les nostres mans.

Tan senzill com això semblaria l’origen del sistema decimal que els romans feien servir. Un sistema que anaren aplicant a tot i que seria la base de les seves mesures Gparted download. Un sistema que encara perviu entre nosaltres. Però un sistema que era més propi del món de les coses físiques, del comerç, de les distàncies, de la materialitat de les coses.

És ben cert que en els seus orígens els romans feien servir mesures amb el sistema mètric duodecimal que provenia d’orient, i així mesuraven el dia (12 hores de llum i 12 de foscor) o les distàncies en peus (dividits en 12 unitats o dits)…. Però la plebs acabà assimilant els pams i els peus a mesures decimals, i rebutjaren la seva divisió duodecimal, ja que tant el peu com la mà tenien deu membres i no pas dotze… D’aquí que en les mesures els sistema llatí (no sense contradiccions i excepcions) anirà passant paulatinament de la dotzena a la desena.

Es resistí, però, la mesura del temps…. Aquesta romangué en la perspectiva oriental. Al cap i a la fi el temps era quelcom molt més subtil, molt més allunyat de la realitat física.

Avui dia, el nostre món occidental ha heretat amb força similitud aquest devenir romà. Mesurem el temps a l’estil oriental, tot mirant el cel i en base a un sistema duodecimal, mentre que per mesurar els espais mirem les nostres pròpies mans, el nostre cos, i ho fem en base a un sistema decimal.

Som fills, doncs, de dos progenitors ben diversos: l’orient i l’occident, que han modelat la nostra vida i la comprensió de tot el que coneixem des de dues perspectives diverses però complementàries. Som fills d’unes religions que miraven al cel i a la terra, i que comprenien el simbolisme del món des d’allò més subtil i espiritual, a allò més pregon i material… i ambdues ànimes i perspectives han arrelat en el nostre imaginari cultural. Som, doncs, fills de l’Orient i l’Occident.