MIRADORS DEL PAISATGE DE BARCELONA

Jesús Canelo

Àrea de Didàctica de les Ciències Experimentals i de les Ciències Socials

El veritable viatge del descobriment, no consisteix a cercar nous paisatges, si no a mirar-los amb nous ulls.

Marcel Proust (1871-1922)

La ciutat de Barcelona creix entre la serra de Collserola (amb una altura màxima de 512 m) i el mar. També, entre els seus dos grans rius, el Llobregat i el Besòs. I, enmig, una orografia de suaus ondulacions provocades per antigues torrenteres.

En el seu mapa urbà, la ciutat ha englobat set petits turons interessants que destaquen per la seva poca altura i la seva fisonomia ondulada i forestal, i que emergeixen com illes entre un mar de cases, carrers i carreteres. Darrerament, la seva divulgació cultural ha fet que siguin considerats com a miradors importants de la nostra ciutat, per contemplar i descobrir la ciutat des d’altres punts de vista interessants i, així, aprendre i valorar el seu paisatge.

Aquests turons són els següents: el de la Peira (138 m), el de la Rovira (262 m), el del Carmel (266 m), el de la Creueta del Coll (246 m), el del Putxet (183 m), el de Monterols (127 m) i el de Modolell (108 m).

28b76949d23a0b8ca43c22b90253ae38

De tots ells, el turó de la Rovira és, actualment, el mirador de la ciutat més apreciat per les seves vistes sorprenents de la ciutat. La seva història ha permès revalorar-ne el valor patrimonial: s’hi van edificar bateries antiaèries construïdes durant la Guerra Civil Espanyola per intentar defensar la ciutat dels atacs de l’aviació feixista; posteriorment, fins als anys noranta, va ser un espai degradat, aïllat i aprofitat per a la urbanització del barraquisme del barri del Carmel.

En els darrers anys, s’han fet excavacions arqueològiques i restauracions de les construccions conservades en aquest turó. Així, al març del 2011, es va inaugurar com a “espai patrimonial de la ciutat”, gestionat pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).

L’any 2012, va rebre el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, atorgat pel “seu tractament delicat i elegant d’un espai amb una història recent i una posició fins ara marginal dins de la ciutat de Barcelona. A part de la vista panoràmica de 360º que abasta el lloc, que és ara un mirador més accessible, s’ha recuperat un espai per a la memòria col·lectiva… D’aquesta manera, un espai marginal ha estat discretament inclòs en la totalitat de la consciència de la ciutat”.

Aquest espai patrimonial és un dels millors miradors del paisatge de Barcelona. En la nostra vida quotidiana, quan pugem a aquesta zona enlairada, acostumen a fer servir el terme paisatge, un concepte col·loquial força estès i difícil de definir pel fet de tenir un gran polisèmia.

El projecte Pays.Med.Urban defineix el concepte de paisatge com “la fesomia que mostra un territori determinat, com a resultat de les interaccions que es produeixen entre els diversos components, i a la manera com és percebut per la població”.

Hi destaquem dues característiques importants. La primera, els components que el configuren: segons quina sigui la mirada des de la qual s’observa —per exemple, àmbit científic, acadèmic, artístic o social—, l’individu selecciona uns components i interaccions o altres. I la segona, més important encara: quan parlem de paisatges es fa referència a la percepció de l’entorn amb els sentits, com aquest se sent i com es viu sota la influència de les emocions individuals i de la cultura socialitzada, és a dir, la pròpia òptica de l’observador.

Twilight-Bunkers-Carmel-Barcelona-e1469612010781

Un paisatge sempre ens amaga coses. Si focalitzem la mirada, atents, acabarem descobrint i interpretant coses que desconeixíem. I aquí és on es vertebraran els objectius educatius en el paisatge: observar amb atenció, és a dir, descobrir elements que el configuren, identificar-los, reconeixe’ls i interpretar la raó de la seva existència.

Els components personals i simbòlics del paisatge i l’actuació humana sobre el paisatge se situen, en primer lloc, quan ens proposem sensibilitzar sobre els paisatges i la importància de la seva preservació. No es tracta només de conèixer com són aquests paisatges i per què són així, sinó també de promoure un compromís personal.

Des de l’Observatori del Paisatge, es proposen cinc conceptes clau per desenvolupar pràctiques educatives amb una mirada adulta que permeten analitzar els seus components naturals, socials i culturals:

  1. Funció. Amb una observació atenta, analítica i documentada, podem reconèixer l’ús de cada component i cada element del paisatge. Un ús històric (ancestral) o actual, que identifica les formes de vida i d’organització social presents. El paisatge és una construcció social.
  2. Evolució. Reconèixer els seus canvis temporals comporta identificar aspectes de continuïtat i de canvi en l’ordenació i ús del territori. Ens permet conèixer què ha passat en el passat i què està passant en el present, així com imaginar dissenys de futur.
  3. Conflicte/Consens. En les diferents etapes evolutives d’un paisatge (identificades i reconegudes) es poden interpretar com han anat apareixent les noves formes i models d’ordenació social, en les quals els agents socials han mostrat acords (a través de negociacions i pactes) o desacords davant del canvi. L’ordenació del territori pot donar a lloc a situacions de conflicte, i el paisatge ho reflecteix.
  4. Sostenibilitat. Totes les actuacions humanes d’ordenació social i del territori tenen repercussions en el medi ambient, respecte al manteniment del seu equilibri ecològic i la conservació del patrimoni natural. Es posa èmfasi en la sostenibilitat com a característica inherent a les actuacions actuals sobre el territori i el paisatge; en aspectes com el patrimoni natural, les construccions, la mobilitat, l’explotació dels recursos naturals i les formes d’assentaments socials en el territori.
  5. Identitat/Banalització. Finalment, i de forma important, el paisatge genera sentiments de pertinença i apropiació. Es genera una identificació col·lectiva que influirà en el coneixement, conservació i desenvolupament del paisatge actual i futur. De vegades és una identitat social clara, però en d’altres indrets es donen situacions de banalització, poca identitat o uniformització. Segons l’Observatori del Paisatge, les actuacions sobre el paisatge han de permetre mantenir el patrimoni cultural del paisatge i generar noves identitats. És més, la identitat és una de les maneres d’expressar la qualitat humana d’un paisatge.

Segons el Conveni Internacional del Paisatge, promogut pel Consell d’Europa (Florència, 2000), es posa èmfasi en el fet de desenvolupar processos de sensibilització en el paisatge per part de tota la població. Alhora alguns dels projectes que se’n deriven, com el Pays.Med.Urban proposen treballar sobre tots aquests criteris:

  • Incentivar o desvetllar l’interès pel paisatge, de manera que n’augmenti el nivell de coneixement.
  • Recórrer preferentment a l’experiència personal d’interrelació de les persones amb el paisatge, tant si aquesta és directa com indirecta, perquè l’activació de la sensibilitat requereix preferiblement que les experiències siguin viscudes.
  • Generar valors que es tradueixin en l’establiment de vincles positius amb el paisatge, basats en l’apreciació i el respecte al patrimoni natural i humà.
  • Difondre els drets i deures en relació amb el paisatge fomentant conductes responsables i constructives, tant en l’àmbit personal com en el professional o social.
  • Partir d’un enfocament didàctic, articulat al voltant d’un conjunt de conceptes clau i de procediments que estimulin un procés interactiu de diàleg de les persones amb el paisatge en el qual aquestes persones es plantegen preguntes i busquen respostes.
  • Utilitzar una àmplia gamma de recursos expressius per aplicar els més adients a les particularitats de cada franja d’edat, de cada grup social o d’uns objectius específics, i un llenguatge apropiat. La comunicació és un element clau en la sensibilització.
  • Enfortir la cohesió social mitjançant la capacitat que té el paisatge de crear o expressar significats compartits i de contribuir a crear sentit de comunitat.

bcn

El paisatge és un bé col·lectiu que mereix protecció i del que cal gestionar els canvis: no pas per perseguir una quimèrica conservació dels paisatges en el seu estat actual, sinó més aviat per tal d’aconseguir que en el seu inevitable procés de canvi no es vegin desproveïts dels valors que els caracteritzen.

Oriol Nel·lo (2011)

Aquest proper curs acadèmic, alumnes del nostre grau d’Educació Infantil i del grau d’Educació Primària pujaran a diversos turons de Barcelona per aprendre a treballar didàcticament el paisatge de Barcelona i fomentar el reconeixement de la seva identitat i la seva conservació.

 Per saber-ne més:

Convenio europeo del Paisaje. Consell d’Europa. Florència, 20 d’octubre del 2000.

Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del paisatge

Observatori del Paisatge

PaysMed. El portal de los paisajes del mediterraneo.

MUHBA Espai patrimonial Turó de la Rovira

Guia del Turó de la Rovira MUHBA

Exposició: Mirar la ciutat: Paisatges de Barcelona

Ruta Els tres turons. Rutes històriques per Horta – Guinardó. Ajuntament de Barcelona.

Els set turons de Barcelona: ruta wikiloc.