La història educativa del segle XX al nostre país, sovint s’explica des d’aquelles escoles o institucions més representatives, més innovadores que es trobaven a les capitals de província o a ciutats econòmicament rellevants; però el cert és que n’eren una petita part de totes les que hi havia arreu del territori. 

La majoria dels col·legis, potser no tan moderns ni innovadors, educaven com podien a milers d’infants quedant al marge de l’escolarització, segons el context, fins el 50% en algunes poblacions. 

No tota Catalunya tenia la mateixa distribució social o econòmica, a les zones d’industrialització tèxtil, com la del Maresme, els nens i nenes començaven molt aviat a treballar i a inicis de segle XX, encara que la llei educativa preveia una educació primària obligatòria, no hi havia els recursos suficients, ni la consciència per a poder arribar a l’escolarització plena. 

Amat (1994), escriu que els progressos econòmics no van venir mai per la preparació, sinó per conjuntures temporals aprofitades 다운로드. “En qüestions de pedagogia i instrucció, Calella, de fet n’ha estat proscrita. L’ensenyament primari, que és la base de la futura vocació i formació de l’individu, a Calella mai ha prosperat, i si algun mestre ha passat per les nostres escoles, vers el qual s’ha format pels alumnes un ambient de franca simpatia, s’ha vist forçat a abandonar la població i el seu apostolat pedagògic, perseguit i vexat” 바우하우스. [Cf “Front” (quinzenal) números 7-8 i 9 (maig, juny 1934) referenciat en el llibre de Jordi Amat (1994)]

Algunes petites ciutats com Calella, iniciaren la seva indústria tèxtil quasi en el segle XVIII fins ben entrat el segle XX 다운로드. Les nombroses indústries que s’instal·laren feren que altres sectors econòmics com la pesca o l’agricultura minvessin. Les grans fàbriques donaven feina a milers obrers que venien de diferents parts del territori originant problemes d’habitatge i educació entre d’altres. 

Al llarg del segle XX, el sector es va veure condicionat pels diferents conflictes bèl·lics externs (les dues guerres mundials) i la guerra civil espanyola, les variacions en els cicles econòmics van fer entrar el sector en una greu crisi fins quasi desaparèixer en l’actualitat. 

A inici del segle XX, en general a tota Catalunya, hi havia manca de places escolars i de mestres 넷마블 바둑이. El 1937, es crea el Certificat d’Aptitud perquè persones sense cap titulació exercissin l’ensenyança. Es passava una prova de cultura general, una de pedagògica a més d’un any sencer de pràctiques acompanyant un mestre propietari (Amat, 1999). 

No sabem si aquest va ser el cas de la nostra mestra ja que en tenim poques dades de la seva formació i la seva biografia, això si, se la considerava mestra. 

Expliquen els historiadors locals que Delfina Dolz, va venir a fer una substitució a l’escola pública durant un temps i després es va quedar a la població, exercint de professora particular 다운로드.

 

La seva escola  fou coneguda per l’escola de Donya Delfina, però constava amb el nom d’Escola Maria Auxiliadora. 

Hi ha molt poques dades d’aquesta escola en els arxius municipals, només es conserva el que ens poden explicar algunes de les seves alumnes que avui estan més enllà dels 70 o 80 anys i tenen records també particulars 쿠킹마마 게임 다운로드. Es veu que es va obrir poc abans de la guerra civil i va seguir fins entrats els anys 50. 

Durant la guerra, va estar oberta juntament a altres escoles com: el Grup escolar “Ferrer i Guàrdia”, el Grup escolar de la Carretera, el Grup escolar “dels Pins”, l’escola “Humanitat Nova”, l’escola Fagella (particular) i una Casa Bressol. 

Aquests edificis eren insuficients per cobrir les necessitats d’un cens escolar, calculat per a 1937 en 2.047 educands fins a 15 anys, i tan sols es podia atendre a 1.000 alumnes

L’escola Maria Auxiliadora, com a escola particular, feia les classes en un pis o casa 유로 트럭 시뮬레이터 다운로드. Va tenir diferents emplaçaments dins la ciutat fins que es va quedar definitivament al carrer st. Pere 36. 

Era escola de nenes , tenia de 80 a 100 alumnes i hi treballaven dues educadores, una per la classe de les grans Delfina Dolz i una altra per les nenes petites Teresina Dolz (ajudant). 

Ens vam posar en contacte amb dues de les seves alumnes que ens van comentar que estava situada en una planta baixa 다운로드. A l’entrada hi havia una sala gran amb el terra lliscat de ciment on hi havia la classe de les noies grans. “Teníem pupitres i sovint hi sèiem tres, estàvem una mica estretes, la del mig solia ser la més petita, fèiem servir la plumilla wget 폴더. La llibreta era molt valuosa per nosaltres”. Les alumnes grans ensenyaven a les més petites del grup, les noies avantatjades ajudaven a la mestra com a suport. 

Les nenes petites solien estar a la cuina amb la senyoreta Teresina, es demanava que es portessin la seva cadira de boga de casa. 

Per anar al pati, passaven pel menjador fins arribar a fora. 

Les alumnes eren de famílies que treballaven a les fàbriques, el calendari escolar s’adaptava a les seves necessitats i a les vacances dels pares, alguns només tenien 8 dies de vacances 다운로드. Una de les alumnes, Teresa Bertomeu,  ens diu que li sembla que l’escola mai tancava.

La titulació va acabar sent oficial. La Teresa ens ensenya un dels seus butlletins del curs 54-55 i veiem que s’impartia matèries instrumentals (lectura, escriptura, dibuix, càlcul); matèries formatives (religió, geografia i història, llengua, matemàtiques, formación del espíritiu nacional, educació física); matèries complementàries (ciències naturals, treballs manuals, formació per a la llar). S’avaluaven també els hàbits (deures, conducta, puntualitat, higiene) i s’anotaven les faltes d’assistència. Hi havia tres avaluacions i una valoració final. 

Segons ens explica la Teresa i consta en algunes referències d’historiadors locals, Donya Delfina, estava compromesa amb el català fins que un dia les alumnes van veure entrar un senyor molt seriós que va exigir que tot es fes en castellà, la mestra estava molt tensa, enfadada,  però va haver de cedir. 

Elles van viure l’escolaritat de manera flexible, valoren el que van aprendre i els sacrificis que aquelles dues dones educadores feien per les famílies i les alumnes. 

Ara ja molt grans les que poden encara es van trobant com a exalumnes de l’escola de Donya Delfina. Aquesta és una mica de la història d’una escola que no sabem si incorporava innovacions de l’escola nova, perquè les alumnes no ho saben identificar, una història que si no es torna a escriure quedarà oblidada. 

 

Bibliografia: 

 

Amat, J.(1994). República i guerra civil a Calella. 1931-1939. Barcelona. Caixa d’estalvis Laietana. 

Agàpito,J. (1989). Ser infant abans d’ara. Temes d’infància. Barcelona. A.A.P.S.A.ROSA SENSAT.

Agàpito,J. (1992). L’Escola Nova Catalana.1900-1939. Capellades. Editorial Eumo.