Pràcticament tots els qui han procurat contribuir al fet educatiu de Plató ençà han coincidit en el fet que la música és part bàsica de l’educació integral del nen. Per tant, com és que encara ens formulem la pregunta que encapçala aquest escrit. La majoria reconeixen el valor musical com un aprenentatge de gran potència i alhora el defineixen com un vessant més del negoci de l’entreteniment, i en qualsevol cas consideren que no és una qüestió prioritària, tenint en compte el model capitalista en què ens trobem competint. Els educadors “vius”, doncs, queden sumits en un gran escepticisme.

Es podria generar un debat etern en defensa del que la música pot fer per a l’ésser humà emocionalment, i, de fet, aconseguir que la gent superi aquest handicap pot requerir alguna cosa més que arguments. Per mitjà dels avenços tècnics, la ciència moderna ha estat capaç d’alliberar-se de totes les preocupacions antropocèntriques, o sigui, veritablement humanistes 다운로드. Tanmateix, caldria que no solament es mesurés l’home a través de la preocupació per assolir noves fronteres o l’esperança de conquerir l’espai estel·lar, sinó que hauria de procurar que el fet musical esdevingués una disciplina rica en fruits, en l’educació de valors i en la formació de persones que han de desenvolupar-se en el món actual. És a dir, no hauria de tractar-la únicament com una disciplina de continguts i resultats, sinó com a formadora de persones.

Molts no qüestionen que ciències relativament noves com ara la psicologia o la medicina clínica hagin adquirit una importància cabdal en la societat actual. Així, doncs, si es dóna tant valor a aquestes disciplines, l’artista també es pot preguntar si la música i l’estètica no haurien de tenir un paper més rellevant a l’escola. Però el model que predomina, que és més aviat cartesià, no ho permet. L’explicació hauria de ser senzilla, malgrat que per entendre-ho caldria tenir més coneixement de la condició humana de la que tenen aquells per als quals les vies alternatives són inconcebibles 의류작업지시서 다운로드. Aconseguir que el sistema superi aquest handicap pot requerir alguna cosa més que arguments, però no hi ha cap dubte que això suposa un guany epistemològic.

El valor de la música a l’escola s’hauria de mesurar per una d’aquestes raons, entre d’altres:

– La transmissió d’una herència cultural en què l’art musical se’ns manifesta com el més gloriós dels patrimonis culturals.

– Un estudi formal de la música pot obrir la cambra en què es troba encallada la banalitat actual, amb la intenció que s’esbandeixi, i gràcies al qual els alumnes poden entendre la riquesa d’aquesta disciplina i augmentar el nivell de percepció perquè els permeti el gaudi d’una forma artística més complexa.

– La música permet entendre que no hi ha mai una pregunta ni una resposta suficientment correctes, perquè permet acceptar l’ambigüitat, la tolerància de l’error com a bellesa, perquè la vida n’està plena 다운로드. La música aporta equilibri al currículum, el qual pot ajudar a aclarir la visió distorsionada de la resolució de problemes.

– El fet sonor, l’estudi del seu comportament, de la seva organització teòrica i del seu desordre, produirà un enriquiment substancial en les capacitats cognitives del nen pel que fa a la memòria, la concentració i l’atenció. El benefici serà notori per a l’aprenentatge d’altres matèries com ara la lectura, les matemàtiques i els nous idiomes.

– La possibilitat de prendre consciència que l’aplicació de la teoria a la pràctica, no sempre implícita en les altres àrees de coneixement, aporta una gran satisfacció. Aprendre fent és una realitat molt evident en la música i en les arts plàstiques.  

Molts dels alumnes als quals de grans se’ls pregunta sobre l’escola, tenen sempre present l’assignatura de música, i no perquè actualment siguin grans concertistes, sinó perquè el mestre va aprofitar l’assignatura per detectar els seus talents i respectar les seves contribucions.

L’afinació, el ritme, l’harmonia, la coordinació, el moviment, l’espai, tot són valors implícits en el nostre dia a dia, en el nostre quefer quotidià 다운로드. No obstant això, l’escola prepara l’alumne com un peó en l’enorme tauler d’escacs de la competència econòmica internacional, per mitjà de la superació d’un estàndard d’exàmens que li concedeixen acreditació. Si el propòsit principal de l’educació ha d’ésser la recerca de la bellesa, la veritat, la bondat i el desenvolupament de les capacitats humanes, no hi ha res millor que la música per contribuir a aquest propòsit.  

Potser la neurociència no està encara preparada per entendre l’espai que pertoca a la música, o no ho vol estar, atès que seria divorciar-se de tot un seguit de revolucions científiques que, ara per ara, funcionen, i de les quals ja no tenim por. Aquesta por pot ser, doncs, la resposta que ha de tenir en compte el sistema educatiu, i, fins i tot, la societat. En un món tan regit per les emocions, tenim una gran eina que encara no sabem emprar, i per això sembla que és preferible deixar el tema en quarantena abans que fer-nos-hi mal 다운로드. I què és la música en essència sinó un acte incondicional vers la por? I així, el concepte del nen com a heroi inacabat, definitivament, desapareix, i esdevé adult davant d’un currículum que, com un botxí, el condemna a deixar enrere somnis i il·lusions.

És curiós, doncs, ara que la definició de creativitat i innovació està tant de moda i que les empreses només reclamen emprenedoria, que la música no esdevingui un puntal obligatori a les escoles. És clar que es nega al nen la imaginació com a tribut per poder fer-se gran. Ara bé, un cop ja d’adult, se li exigeix recuperar el “temps perdut”. Vivim en un món de contrastos, de gel i de foc, de llum i d’ombres, però una cosa són contrastos i una altra de molt diferent, contradiccions.

Però tornant a la ciència, se’ns mostra un problema la causa del qual és l’escepticisme actual que impera en un subjectivisme o diversitat moral universal que necessàriament penetra a les escoles 다운로드. Les dues teories del coneixement de què provenim en poden ser un bon mirall; el model científic galileà i el model científic aristotèlic serveixen per mostrar la separació entre la vida i l’art. Des del primer model, “captar el món pot ser possible amb independència de com hauríem de viure-hi”, ens expressa el poderós filòsof canadenc Charles Taylor. Aquest és l’èxit (terrible) de la ciència moderna, i punt de partida dels currículums actuals. En canvi, en el segon model, l’home busca com viure en harmonia dins d’aquest cosmos ordenat.

El tema recau en el fet que en el model científic actual -Galileu, Copèrnic, Newton- l’home ja no té interès a explicar-se dins del món; per tant, això implica que hi hagi menys compromís moral i, en conseqüència, que es produeixi un escepticisme en totes aquestes bases argumentals 다운로드. És digne d’assenyalar que els científics, sobretot els de la nova generació -homes com ara Einstein, Planck, Niels Bohr i Schroedinger-, són els qui encara tenen arrels profundes en una tradició segons la qual les teories científiques han d´acomplir uns certs requisits decididament humanístics, com és el cas de la simplicitat, la bellesa i l’harmonia. Potser gastem molts esforços i diners a preparar estudiants que fabriquin naus espacials no tripulades o bombes atòmiques, tot i que no sabem encara cordar-nos les sabates i caminar.

La resposta al problema serà, doncs, vincular novament aquests dos factors fins que un no pugui entendre’s sense l’altre. I aquí hi té un paper fonamental l’ètica del mestre o, en el cas que ens ocupa, el fet musical.  

Així, doncs, parem-nos a pensar si és prescindible una assignatura que ens aporti tots aquests beneficis 교통사고 합의서 양식. Potser molts dels nostres infants no sentiran la necessitat de fer-se músics, o potser tampoc de fer-se historiadors o filòlegs després d’haver cursat centenars d’hores de medi social o llengües, però només si els donem la possibilitat de tractar-la, d’estimar-la, de fer-se-la seva, seran capaços d’entendre el guany que representa. Una educació a l’escola de primària mai no estarà completa sense el desenvolupament de les facultats artístiques, afirma Carl Orff; unes facultats que, per mitjà de la pràctica adequada de les arts, han de transformar-se en qualitats, no ja amb la finalitat de la formació de futurs intèrprets, sinó pensant en els valors eminentment educatius que la seva pràctica implica.

Gal Gomila, abril 2015

 

 

referències

Arendt, H. (1996). Entre el pasado y el futuro. Barcelona: Península.

Foucault, M. (1978) “Verdad y poder” en Microfisica del poder. Madrid: Alianza.

Koelsch, S. (2012). Música, emociones y neurociència 고래야. http://www.rtve.es/television/20111009/musica-emociones-neurociencia/465379.shtml

Koelsch, S. (2012). Brain and Music. Oxford UK: Wiley-Blackwell

Mèlich, JC. (2010). Ética de la compasión. Barcelona: Herder.

Lehman,Paul. https://sites.google.com/site/musicaycancionesparalaescuela/-por-que-estudiar-musica-en-la-escuela

Schafer, M. (2004). El rinoceronte en el aula. Buenos aires: Ricordi Americana.

Searle, J. (1996). El misterio de la conciencia. Barcelona: Paidós.

Sacks, O. (2009). Musicofilia. Barcelona: Anagrama.

Taylor, Ch. (1997). Argumentos filosóficos; ensayos sobre el conocimiento, el lenguaje y la modernidad 다운로드. Barcelona: Paidós.