Quina ciència s’ha d’ensenyar?

Pietat Marquilles Figueres
Professora de Didàctica de les Ciències
FPCEE Blanquerna, URL

Les classes de ciències sempre han ocupat un espai important en els currículums escolars. De segur que tots estem convençuts que aprendre ciències ha estat i continua essent imprescindible. La ciència aporta coneixement i solucions a problemes, i també planteja nous reptes i noves alternatives. El problema actual que tenim, i que ens dol, és que hi ha poques vocacions científiques i que joves científics marxen de casa nostra buscant noves oportunitats fora del país.

Sens dubte, la ciència ha aportat un gran progrés i benestar, sobretot des de la meitat del segle passat i fins ara. S’ha trobat remei a moltes malalties i en general la vida se’ns ha fet molt més fàcil. És evident que els avenços dels darrers anys han canviat, i molt, les nostres vides. Els avenços mèdics, i de manera especial al nostre país, han estat i continuen essent extraordinaris. De fet, en pocs anys s’ha avançat de manera exponencial en tots els camps de la ciència. La tecnologia ha revolucionat la indústria i la comunicació, aportant immediatesa i deslocalització i, en general, una altra manera més àgil de moure’ns i de fer negocis a escala mundial.

Però, per poc que siguem sensibles als esdeveniments socials, ens podem adonar que aquest anomenat progrés i benestar s’ha anat acumulant en uns pocs a costa del progrés i del benestar de la majoria. Tots en som responsables. Per un costat, els nostres representants polítics aposten per salvar les grans fortunes d’uns quants empresaris i mostren indiferència per la misèria que acompanya l’atur; i, per l’altre, cadascun de nosaltres amb les nostres petites accions quotidianes –amb grans efectes a escala global- prioritzem els nostres capritxosos desitjos per damunt de l’espoli de recursos a països ja prou empobrits. Tots plegats som del tot insensibles a les repercussions socials i ambientals de la nostra “societat del benestar”.

Davant d’aquesta realitat, algunes de les preguntes que ens podem formular sobre l’impuls del progrés i el benestar són les següents: les inversions en recerca científica i tecnològica són neutres?; són sempre les més adequades?; a qui beneficien?, i, a costa de qui o de què?; el nostre anomenat “benestar” és just i sostenible? I, d’altra banda, què entenem per “benestar”? A ningú no li passa desapercebut que cada vegada vivim més anys, però alhora el conjunt de trastorns mèdics i psicològics que pateix la nostra societat també va augmentant. Així és que, sense dubtar ni un moment del rellevant paper de la ciència en la nostra societat, potser ens hauríem de preguntar “quina ciència volem?; “té alguns límits?”, i “cap a on cal orientar els recursos en la recerca?” El futur està per determinar, i només depèn de la nostra voluntat i de la nostra capacitat de consens seguir en la direcció actual o reorientar les nostres accions cap a la construcció d’un món millor per a tots.

I si ens preguntem quina ciència volem, també ens hauríem de preguntar quina ciència han d’aprendre els nens a l’escola? Des de la perspectiva de l’indubtable valor del treball de les ciències a l’aula, és clar que el resultat d’aquest treball no serà el mateix depenent d’on posem èmfasi pel que fa a les intencions educatives. No és el mateix aprendre amb sentit que sense, ni aprendre uns coneixements que d’altres, ni aprendre’ls de manera contextualitzada o no, ni aprendre a fer-se preguntes i a buscar i a consensuar estratègies de resposta que no fer-ho, ni aprendre a pensar sobre la conveniència d’aplicar els coneixements en una direcció o altra que no aprendre a pensar-hi, ni aprendre a adoptar compromisos personals que no fer-ho, ni a fomentar l’autonomia i la col·laboració que fomentar un aprenentatge individual i repetitiu, etc.

Per més que ens pugui sobtar, les paraules que Neus Sanmartí expressava l’any 2001 continuen vigents:Ningú no posa en dubte que és important ensenyar ciències a tota la població i a tots els nivells de l’ensenyament. Però, tot i que pot semblar estrany, no hi ha tant d’acord sobre què vol dir ensenyar ciències i aprendre’n, quins són els continguts d’aquesta àrea, quines característiques haurien de tenir el mètodes per ensenyar, què i com cal avaluar, etc.” La diversitat de prioritats educatives a les nostres escoles és gran; des d’intencions molt tradicionals, més pròpies del segle passat, fins a intencions molt més innovadores que avancen en la formació d’un alumne competent en ciències. Però, què entenem per un alumne competent en ciències?

Al nostre país, la idea de competència científica apareix en l’ordenació curricular de la LOE (BOE, 2006), així com en el currículum de Catalunya (DOG, 2007), i també la trobem ja ben detallada en els projectes PISA 2006 i posteriors. La formació en aquesta direcció pretén capacitar l’alumnat per entendre, opinar i prendre decisions sobre els aspectes de l’entorn amb què interacciona. S’entén que el coneixement del medi ha de permetre a l’alumnat d’incidir en la millora del seu entorn i fer-ne un ús sostenible. Necessàriament, formar un alumne perquè pugui prendre decisions amb criteri i actuar en conseqüència representa, en molts casos, un canvi de rumb pel que fa al model educatiu des de les escoles.

Segurament la responsabilitat educativa més gran que tenim els mestres rau a enfrontar-nos amb l’interrogant: què estic prioritzant a les meves classes de ciències?, i, sobretot, què hauria de prioritzar si vull ajudar els meus alumnes a adquirir coneixements, habilitats, hàbits i actituds que els permetin viure amb criteri i amb sensatesa en aquesta societat tan complexa i tan canviant? Per més estrany que sembli, massa mestres encara s’obliden de fer-se aquesta pregunta i la seva preocupació s’orienta fonamentalment a acabar i a reproduir en un examen els temes d’un llibre de text.

Per sort, moltes iniciatives vinculades amb la renovació pedagògica a casa nostra han anat prenent cos al llarg de molts anys, i continuen fent-ho amb la preocupació constant d’adaptar l’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències a les necessitats canviants de la societat. Cada vegada més mestres, en grups de treball i per compte propi, estan compromesos en la recerca i en l’aplicació a l’aula d’estratègies més competencials pel que fa a l’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències. I l’administració pública, quin paper té en aquest sentit?

L’administració pública hauria de vetllar molt més del que ho fa per la formació constant dels professionals de l’educació. No n’hi ha prou de canviar lleis, elaborar nous currículums o subvencionar materials de suport a les aules; cal apostar de manera molt més decidida per la formació dels mestres. És urgent, ens hi juguem massa!

Referències bibliogràfiques