Aquest agost, encara de vacances, ens vàrem assabentar de la mort del germà de La Salle Ramon Farrés Vilaró. En Ramon havia nascut a Calaf el dia de Reis del 1934 i portava seixanta-cinc anys de consagració religiosa com a germà de La Salle. En Ramon era mestre i pedagog. La seva llarga trajectòria religiosa i pedagògica va estar sempre vinculada a l’educació i es va caracteritzar per la seva gran inquietud ja que sempre aportava elements de renovació i innovació pedagògica.

Nosaltres, com a Àrea de Pedagogia de la Facultat, volem destacar la seva valuosa aportació com a professor, cap d’estudis i director de l’Escola de Mestres Blanquerna. Alguns professors vàrem tenir la sort de ser-ne deixebles, d’altres d’haver treballat al seu costat i molts hem estat hereus del seu mestratge, que ha perdurat al llarg dels anys.

En Ramón Farrés va estar molt implicat a Blanquerna en els anys setanta i principis dels vuitanta i molt especialment en el canvi d’orientació en la metodologia pedagògica de l’Escola de Mestres d’inicis dels setanta 실버라이트 스트리밍 다운로드. Seguint Torralba (1996: 17), aquesta transformació fou potenciada per la intensa labor metodològica promoguda per Miquel Meler i Ramon Farrés. Tots dos, Meler i Farrés, foren claus en l’embranzida de Blanquerna. Aquest canvi d’estil consistia, bàsicament, a substituir la majoria de classes expositives pel treball individual, dirigit per una guia tècnica de treball, així com la potenciació del treball en grup.

Aquest estil, des del 1970 fins a l’actualitat, ha absorbit noves experiències i nous enfocaments, però l’impuls definitiu del que posteriorment s’ha anomenat l’estil Blanquerna fou promogut i potenciat pel Ramon Farrés.

Va impulsar una metodologia pedagògica molt innovadora a Europa: l’estil personalitzat. Els fonaments teòrics d’aquest plantejament educatiu, com exposa Riera Figueras (1998: 122), han estat elaborats, sobretot, per García Hoz, mentre que les aplicacions a l’aula han estat potenciades per Pierre Faure. La vinculació amb María Ángeles Galino i l’escola Somosaguas també van ser un referent en aquells anys.

Els que ens vàrem formar com a mestres en aquells anys a l’Escola de Mestres Blanquena ens va suposar un gran descobriment aquest nou estil 다운로드. Els estudiants estàvem acostumats a metodologies transmissores, repetitives, passives i a l’aprenentatge autònom, guiat i orientat pel professorat mitjançant les guies de treball, les posades en comú, exposicions de grup… Tot això ens va suposar una immersió a una altra manera d’aprendre. Aquest canvi no va ser fàcil, però sempre s’ha valorat molt positivament. N’és un clar exemple el testimoni recollit al llibre Sóc mestre, que es va publicar en motiu del 60è aniversari de l’Escola de Mestres Blanquerna i en el qual es recullen trenta reflexions d’antics alumnes sobre l’educació a partir de la formació rebuda a l’Escola de Mestres Blanquerna.

Transcrivim algun dels testimonis d’aquells anys setanta i vuitanta, ja que il·lustren com es va viure i com va impactar aquest canvi metodològic en la seva formació.

Tomàs Bonich Solé (dècada 70: 45)

El moment pedagògic també era important. Començava la reforma educativa que portaria a implantar l’EGB i tot el món de l’educació estava en permanent debat sobre les noves teories i formes pràctiques d’ensenyar. Vam passar força hores estudiant i debatent les noves formes pedagògiques que hauríem d’aplicar després a classe, com ara estudiar per fitxes, aplicar el principi que cada alumne ha de responsabilitzar-se de la seva feina; i també el treball en equip, el fet de tenir programada la feina, saber buscar la informació necessària i complementària… I és que la forma de treballar a Blanquerna ja era així: poques classes magistrals i força treballs individuals o en grup, guiant-nos per la fitxa de treball setmanal o quinzenal que ens donaven els professors, i que acabàvem posant en comú a classe 아이의 사생활 다운로드.

Miquel Àngel Barrabeig Dols (dècada 70: 54)

Hi havia canvis externs: noves aules, nous espais de treball per grups, seminaris, la biblioteca…, canvis que reflectien la implementació d’un mètode docent innovador.

Avui puc valorar millor l’actitud decidida dels impulsors d’aquella nova escola, que partia de les experiències d’escoles precedents, però que innovava en el mètode i creava un espai on el respecte al progrés de les persones, l’estímul a la seva pròpia elaboració del coneixement i compartir les pròpies experiències eren ben bé el nucli de tot plegat.

Els treballs en grup (la seqüència petit grup – gran grup i posada en comú) tan propis del mètode em continuen fent valorar l’aprenentatge per sobre de l’ensenyament que centra el protagonisme en qui aprèn més que no pas en qui ensenya.

Crec que les primeres passes del diàleg cooperatiu i col·laboratiu les vaig fer a aquella “meva” escola que, només en recollir el diploma, vaig veure escrita com a “Blanquerna”.

Quimi Planella Morató (dècada 70: 58)

No coneixia l’estil Blanquerna, però la manera de fer de l’escola estava estretament lligada amb la meva formació i experiència en el moviment escolta, en el qual el diàleg i el treball en equip són les pràctiques habituals per dur a terme la tasca educativa 스포어 크리쳐 다운로드. Això va facilitar la meva adaptació a l’estil Blanquerna. Tot i així, aquells anys ens van ensenyar molt. Vam aprendre a debatre, a contrastar opinions, a acceptar les idees dels altres…; en definitiva, a consolidar una manera singular d’ensenyar a l’escola. No cal dir que em va engrescar aquesta manera de plantejar la formació i que, més enllà de la meva estada a Blanquerna, ha format part de la meva manera de fer, tant professional com personal, al llarg de la meva vida.

M. Antònia Guardiet Bergalló (dècada 70: 66)

Blanquerna va suposar molts canvis, va obrir-me noves finestres, em va permetre experimentar i modelar noves maneres d’aprendre. Per primera vegada vaig saber què era el treball en grup. No recordo haver tingut anteriorment la responsabilitat de decidir i acceptar l’elecció subtil i delicada de les persones que havíem de formar part d’un grup. En grup havíem de treballar tot el curs, prendre decisions, ampliar i compartir coneixements, escoltar vivències, concertar horaris de recerca, moderar impulsos primaris, modificar sinergies i errors, créixer plegats en definitiva 검정치마.

Blanquerna em va fer sentir coresponsable de la meva formació personal. L’estudi d’una matèria no es basava sols en l’explicació magistral del professorat, sinó que aquest et donava un tema amb un esquema pautat a seguir, un temps acotat de realització i uns llibres de consulta que havies d’aconseguir a la biblioteca de l’Escola. Recordo que ens va costar acostumar-nos a aquesta manera de treballar. Els exàmens van deixar de ser l’única fórmula de puntuació acadèmica per deixar pas a l’autoavaluació personal i de grup, pràctica nova en l’aprenentatge d’aquells anys. La fluïdesa verbal, la conversa reflexiva i convincent eren elements valorats en les trobades de presentació de treballs en grup; el professorat escoltava i endevinava el procés d’aprenentatge seguit, observava les conclusions a què arribàvem i ens feia decidir la puntuació que crèiem merèixer. Treure conclusions d’allò que havíem après fou el pas més difícil d’aconseguir en el nostre mestratge.

Josep M. Duart Montoliu (dècada 80: 93)

Estudiar a Blanquerna em va aportar, d’entrada, una vivència diferent del fet educatiu 다운로드. Em vaig trobar, de cop, immers en una institució educadora, és a dir, en un centre educatiu que feia evident la seva voluntat d’educar com a organització. Anys després aprendria i participaria directament en experiències d’“organitzacions que aprenen” i fins i tot lideraria el projecte “l’escola que aprèn” des del centre directiu públic que vaig tenir l’honor de dirigir durant quatre anys. Per què comento això? Perquè, sens dubte, la vivència educativa de Blanquerna va deixar pòsit en la meva formació, i aquesta va aparèixer anys més tard en la meva pràctica professional com a mestre i en la meva recerca com a professor d’universitat. Blanquerna em va donar una formació que anava molt més enllà dels conceptes que s’aprenien a les aules, o que treballàvem en les famoses “guies”. La comunitat educativa, professors i estudiants, interactuava constantment en el procés d’ensenyament i aprenentatge. Però, a més, hi havia la mateixa escola 바람이 분다. Com un constructe educatiu més, i força important. I això era el resultat d’un sistema organitzatiu degudament planificat, no era el resultat de la improvisació. I aquest va ser, per a mi, un aprenentatge important.

Us convidem a fer una lectura del llibre Sóc mestre, ja que, com s’exposa a la presentació, es pot resseguir l’evolució del context social i cultural a casa nostra, la singularitat en la formació de Mmestres en les diferents dècades, els canvis més significatius del sistema educatiu i les innovacions educatives més rellevants. Totes aquestes vivències tenen un denominador comú: la motivació per la feina ben feta i la posada a la pràctica de la personalització en el tracte amb els altres, trets característics de la formació rebuda a Blanquerna.

En Ramon Farrés va ser qui va fer el pròleg del llibre i volem cloure aquest escrit transcrivint uns paràgrafs que segueixen vigents per seguir fent camí en aquest procés de transformació i innovació de les escoles del segle XXI que estem vivint actualment.

Crec que tots els mètodes poden ser bons, si s’apliquen coneixent els seus avantatges i limitacions. Han de ser escollits d’acord amb uns criteris, una voluntat d’ajudar a créixer en un determinat sentit, per desenvolupar preferentment unes determinades capacitats i valors que menen a una manera de ser 다운로드. I no oblidem que exigeix que es porti a terme de manera coherent, ja que ha de respondre a un procés de maduració integral del discent al llarg de la seva estada a l’escola. Encara que hi hagi un programa oficial, que es vol assolir, és d’una gran responsabilitat professional que la “llum i l’aire” de l’escola s’ha de concretar creativament en el caràcter propi o en el projecte educatiu que ha d’ajudar a tots a saber fer de mestre.

L’escola és un gran instrument d’integració de les noves generacions en el món de la cultura. La cultura es constata amb els ulls tancats, canvia amb rapidesa, evoluciona, no té fronteres, ens presenta els contrastos entre el globalitzant i el peculiar de cada niu i el seu ambient. Llegiràs que l’itinerari educatiu (social, polític, cultural) ha patit molt, ha canviat pregonament. Què hauria de fer l’escola si vol complir aquesta missió de pont, d’acompanyament o de mediador entre l’avui i el demà? Cal recordar el passat, però és millor projectar-se al futur. No podem córrer cap endavant, mirant sempre el retrovisor… En el temps de mestratge havia repetit moltes vegades que tots els educadors haurien de ser d’alguna manera profetes, en el sentit bíblic, amb el rol que tenien d’ajudar, de reptar si calia i de ser oracle de l’avenir… Necessàriament hem de pensar en una escola de futur amb altres necessitats 다운로드. Crec que les reformes educatives, que han de ser obertes i possibles per a tothom, haurien d’oferir aquesta visió prospectiva de les necessitats humanes que es creen amb la tecnologia, la cultura… Un té la sensació que els legisladors de moltes de les reformes educatives (que no han estat poques!), entretinguts, condicionats per altres exigències polítiques, s’han trobat arbres que no els han deixat veure tot el bosc. (2009: 10)

Gràcies Ramon pel teu mestratge, acompanyament i consell. Sempre has estat i estaràs molt present.

Àrea de Pedagogia de la FPCEE Blanquerna

Fonts de documentació

Alomar Kurz, E.; Cols Catasus, M.; Gòmez Pallarès, I.; Olivé Valls, D., i Riera Figueras, M. A. (coord.) (2009). Sóc mestre: 30 reflexions sobre l’educació a partir de la formació rebuda a l’Escola de Mestres Blanquerna. Barcelona: Blanquerna Tecnologia i Serveis.

Riera Figueras, M. A. (1998). Les arrels de Blanquerna. Història de l’Escola de Magisteri. Barcelona: Fundació Blanquerna

Torralba Roselló, F. (1996). Blanquerna: l’herència d’un estil. Barcelona: Fundació Blanquerna 창모 앨범 다운로드.