REFLEXIONS ENTORN DE LA FIGURA DE L’ARTISTA

 

 En aquesta ocasió, el músic Gal Gomila ens exposa la seva visió sobre la vivència artística.

Estableixo dos vessants dins el concepte d’artista: una dimensió social i una de transcendent. La dimensió social, més realista o empírica, és aquella en què l’individu, en el seu ofici, és capaç de fer-ne art. Qualsevol professió en la qual hom és capaç de crear partint de la seva pròpia inspiració —pensant creativament i imaginativament— ja es meritòria de consideració artística. És a dir, tota persona que exerceix un ofici és artista si el viu com un art. El corrent pedagògic del mestre com a artista és cabdal per entendre aquest sentit. L’altra idea és la dimensió metafòrica o simbòlica, en què l’artista exerceix com a motor de recerca de l’eternitat en l’ésser humà, ja sigui a través de l’ego o de la passió divina, d’una obra inacabada que hom vol manifestar per procurar-se la vida eterna. El meu “jo” sempre cerca fer-se immortal a través de la seva l’obra, i no pas de forma inconscient, ans al contrari. Precisament per això, si no fóssim finits, probablement l’art no tindria el mateix sentit, el sentit d’existir, com no el tindria l’educació per mitjà del poema de Gilgamesh. Bé, si ens posem a pensar, tampoc el tindria l’or en la societat ideal, la societat somiada. D’aquestes dues idees que conformen l’arquitectura artística en pivoten una sèrie de paràmetres socials, polítics, morals, antropològics i sociològics que configuren el comportament humà, dos pilars que fan un pont que es suporta en una part empírica i en una altra de més literària o narrativa. Fent convergir, doncs, les dues idees, puc entendre que la facultat primordial d’un músic —per centrar-nos en el meu camp— no només ha d’ésser la d’ensenyar música sinó que s’ha de fer sentir per qualsevol cosa.

L’ànima de l’artista rau en la seva obra. Quins són els seus ideals? En la meva perspectiva, hom és artista quan en allò que fa hi busca bellesa, veritat i bondat. Aquests són trets fonamentals del mode de viure quan l’art és vida i la vida és art, ja que no existeix separació. Malauradament, quan mor el nen que portem dins, aquesta màxima perd valor. Si un artista no busca en les seves creacions i manifestacions artístiques aquests tres components, no és un artista en tota la paraula. En conclusió, què fa a l’artista? La por, la por a la mort. Així com el dolor, segons Anatole France, és el que educa els homes, en aquest cas la por fa a l’artista, la por a la finitud fa que l’individu necessiti expressar més enllà de la seva condició humana. La por genera art i, alhora, la satisfacció creativa de l’artista procura allunyar-la. Sembla una contradicció nodrir-se de la por a l’hora de crear i emprar l’obra per destruir aquesta por, novament. D’altra banda, tot aquest esperit creatiu, aquesta expressió artística, fa que no morim més enllà del seu sentit literal.

L’artista no només és talent, és complet quan també és constància i sort, poca o molta. La dosi va sobre prescripció personal. La creativitat sense constància fa dèbils els homes més forts. Tanmateix, seguim fidels a una veritat, qui treballa amb l’art ha d’ésser un inconformista nat, sap que encara té molt per aprendre i que manté un deure, un compromís: conservar l’esperança per un món ideal, un deure al qual es veu encadenat si vol sentir-se viu, si vol homenatjar i ser admirat. Homenatjar aquells que l’han estimat incondicionalment i l’han admirat per aquells amants que somia tenir entregats als seus llavis, a les seves paraules, al seu traç, als seus compassos musicals. El que desitja l’artista és que la natura s’enamori d’ell.  

Gal Gomila

partitura