Anna Balcells i Roser Vendrell. Àrea de Psicologia.

La societat actual manifesta —específicament en els contextos propers a l’educació, la psicologia i la salut— la necessitat de buscar una fonamentació en la fisiologia i en les ciències més naturals que donin més solidesa a les investigacions i actuacions que es duen a terme. Així doncs, actualment estan sorgint multitud de publicacions que utilitzen el terme neurociència, neuropsicologia o neuroeducació.

En primer lloc ens sembla important definir què entenem per neuroeducació, objecte d’interès d’aquest article. La neuroeducació és una nova disciplina que integra els coneixements del desenvolupament neurocognitiu a les ciències de l’educació. Per tant, té en compte el desenvolupament neurològic i integral de l’infant en tots els seus vessants 스프링 sts 다운로드. Per exemple, la relació entre el sistema nerviós i el desenvolupament motriu, social, emocional, etc. Focalitzarem la nostra atenció en el període de 0-6 anys, període en què es dóna el desenvolupament infantil més accentuat. Ens centrarem en dues aportacions de la neuroeducació: la importància de l’emoció i de l’acció en el desenvolupament i l’assoliment d’aprenentatges.

La neurociència demostra que l’emoció i la cognició estan íntimament relacionades. Des de fa anys que diferents autors (Ainsworth i Bell, 1970; Barraquer i Bordas, 1995; Cambrodí i Sastre, 1993; Palacios, Marchesi i Coll, 1990; Spitz, 1965) assenyalen que al voltant dels set/vuit mesos els infants manifesten l’establiment del vincle amb el progenitor de referència a l’hora que també mostren la permanència de l’objecte ocult (Piaget): podem trobar com a exemple el joc del tat!!, amb què els infants gaudeixen al mateix temps que van consolidant avenços psicològics, treballen la relació amb l’altre i la imatge mental, la representació 무한도전 310 다운로드. Per tant, els infants han de poder gaudir d’un vincle suficientment segur que els permeti explorar l’entorn. El vincle és la base del desenvolupament. Aquets vincle condicionarà l’esperit de descoberta, i les ganes, l’optimisme.., per explorar més enllà d’ell mateix.

En la mateixa línia, Arroyo (2013) explica que tota la informació sensorial que reben els infants abans de ser processada pel còrtex cerebral en les àrees d’associació (processos mentals, cognitius), passa pel sistema límbic o cervell emocional, i es tenyeix amb un color emocional determinat. Una vegada acolorida la informació passa a les àrees d’associació, on es crea el pensament. És, per tant, important que, quan els infants arriben a la llar d’infants, a l’escola d’educació infantil, es trobin professionals amb qui es vinculin d’una manera segura, a fi que es garanteixi una relació de qualitat i es possibiliti que els infants elaborin representacions positives respecte de la institució escolar (Margenat, Dalmau i Vendrell 2012) netflix 영화.

Des de la neuroeducació també s’ha demostrat que l’emoció afavoreix la curiositat i, en conseqüència, l’atenció; així mateix, permet que s’adquireixin tots els elements imprescindibles per aprendre. Per tant, és absurd demanar que els nens tinguin curiositat sense oferir-los un context que els convidi a explorar i a conèixer, lluny de les seves necessitats/interessos. Cal, doncs, parlar menys de motivació exògena i indagar en com ens podem apropar a la motivació endògena dels mateixos infants.

Tenint en compte les aportacions del desenvolupament neurològic de l’infant fins als sis anys, no podem concebre un context educatiu sense un ambient que possibiliti l’activitat en què el nen sigui protagonista 히포 차트 다운로드. Tot passa per l’acció. El desenvolupament necessita d’experiències reals. Moltes vegades la pròpia quotidianitat, les mateixes rutines del dia a dia, quan són adequades, possibiliten un bon desenvolupament. Les experiències reals i repetides són les que creen sinapsis a partir de la satisfacció i de la pròpia acció. Així, la repetició sempre que és satisfactòria i requerida pels infants és positiva ja que consolida nous aprenentatges. Hem d’oferir al nen la possibilitat de repetir-se i de fer pauses en la seva activitat quotidiana, fet que comportarà un benefici per al seu desenvolupament neurològic editplus 무료. Aquest plantejament no entra amb contradicció amb la plasticitat neuronal, ja que aquesta no s’ha d’entendre en cap cas com el resultat d’una sobreestimulació. Entenem que el desenvolupament sinàptic es recolza amb la funcionalitat. El nen fa les coses, repetidament, perquè les necessita i els són útils. Quan les estructures sinàptiques es fan servir, es reafirmen.

En síntesi, cal alinear el sistema educatiu amb les aportacions de la neuroeducació. Nombrosos autors (Bueno, 2015; Dierssen, 2015) apunten la necessitat de fer un canvi important en la proposta educativa que oferim als infants, que aposti més per fomentar la creativitat dels infants i no pas per la transferència d’informació. Si ens centrem en infants menors de sis anys això es concreta a oferir espais d’experimentació, deixar que el nen busqui i resolgui reptes. El nen, abans dels sis anys, ja utilitza el mètode científic per aprendre, ho fa de manera implícita, intuïtiva, però força sistematitzada. Molts cops de forma compartida, entre iguals, creant així nous vincles emocionals que li proporcionaran nous reptes. Als professionals ens cal intervenir acompanyant, donant suport, sense impedir els errors i ajudant en els processos de contenció de les emocions i d’establiment de relacions, afavorint un espai segur on hi hagi llibertat d’actuació però també uns límits i una normativa. És molt important oferir als infants allò que doni resposta a les seves necessitats i, per tant, caldrà ser molt observadors per conèixer-les i poder donar-los resposta. L’estudi dels espais de joc, els materials oferts, els temps, etc. han de ser prioritaris ja que arribant a les necessitats/interessos dels infants afavorim la pròpia motivació endògena i garantim, així, més atenció, esforç i, en definitiva, més aprenentatges. No hi ha dubte que entorns amb aquestes característiques afecten de manera significativa el desenvolupament neuronal i integral dels infants, fins i tot també l’ADN.

Referències

Ainsworth, M. D. S., & Bell, S. M. (1970). “Attachment, exploration, and separation: Illustrated by the behaviour of one-year-olds in a strange situation”. Child Development, 41, 49-67.

Arroyo, C. (9 de desembre del 2013). “La neuroeducación demuestra que emoción y conocimiento van juntos”. El país. <http://blogs.elpais.com/ayuda-al-estudiante/2013/12/la-neuroeducacion-demuestra-que-emocion-y-conocimiento-van-juntos.html>.

Barraquer, L. (1995). El sistema nervioso como un todo. La persona y su enfermedad. Barcelona: Paidós.

Bueno, D. (16 d’abril de 2015). “La mirada de aprobación del maestro es más gratificante que un 10”. El Diario.es. <http://www.eldiario.es/catalunya/educacion/David-Bueno-aprobacion-maestro-gratificante_0_377962930.html>.

Cambrodi, A. i Sastre, S. (1993). Escales d’observació sistemàtica 0-3 anys. Barcelona: PPU.

Dierssen, M. (28 de maig de 2015). “La neurociencia está empezando a producir cambios sociales importantes”. El comercio.es. <http://www.elcomercio.es/sociedad/ciencia/201505/28/neurociencia-esta-empezando-producir-20150528002309-v.html>.

Margenat, M., Dalmau. M. i Vendrell, R. (2012). Fem cami junts. la construcció de les relacions emocionals entre infants, família i escola. Guix d’infantil, 68, 28-31.

Palacios, J., Marchesi, A. i Coll, C. (1990). Desarrollo psicológico y educación. Psicologia Evolutiva. Madrid: Alianza Editorial.

Spitz, R.A. (1965). El primer año de vida: un estudio psicoanalítico de desarrollo normal y anormal de relaciones de objeto. Nueva York: Prensa de Universidades Internacional.