Arxiu d'etiquetes: art

Postdata.Correspondències d’Artista a l’escola

Carme Bertomeu Orteu. Prof. FPCEE. Blanquerna

Enguany amb les estudiants de 1r curs E.I. hem participat en el projecte POSTDATA. Correspondències d’artista a l’escola, que ha elaborat el Departament d’Educació del MACBA.

Elisenda Andrés

POSTDATA s’inspira en les pràctiques artístiques que van utilitzar la correspondència com a mitjà d’experimentació i sistema de distribució de l’art des dels anys seixanta i setanta. Aquest projecte apropa a l’aula la tradició de Fluxus, de dadà, de les arts performatives i de les pràctiques site-specific a través de les propostes de David Bestué, Luz Broto, Enric Farrés Duran, Nicolas Paris i Tere Recarens. Cadascuna d’elles, des de la seva pròpia naturalesa i perspectiva, juga amb conceptes com el buit, l’atzar, la ciència ficció, el secret, la investigació experimental, el dualisme la decepció o la sorpresa, per tal de desafiar els límits,provocar diverses situacions i activar processos artístics i educatius a l’aula.( Dossier educatiu, MACBA)

L’equip del Departament Educatiu va convocar una reunió al MACBA amb la presència dels artistes participants, ens van presentar el projecte, els fonaments pedagògics, els  objectius i les diferents correspondències que aniríem rebent periòdicament. Un total de cinc propostes d’artistes contemporanis que us convidaran a fer, a experimentar, a imaginar, a jugar i a investigar. (Dossier educatiu, MACBA)

Hem rebut un total de sis correspondències:

La correspondència 0: un pòster com a suport, mapa conceptual… amb l’enllaç del vídeo fet per l’artista Ariadna Rodríguez per presentar Postdata i què és el mail-art o art postal.  Un dossier.

La correspondència 1: Poema, de David Bestué.

La correspondència 2: Esperar darrere la porta, de Luz Broto.

La correspondència 3: La escala crea el fenómeno, de Nicolás Paris.

La correspondència 4: A Potter man drinks wàter from a broken jar, de Tere Recarens.

La correspondència 5: Fer lloc al contingut, d’ Enric Farrés Duran.

La resposta de les estudiants ha sigut molt bona, la sorpresa, la il·lusió i la flexibilitat en les respostes ha anat en augment en cada nova correspondència. S’ha fet palesa la interdisciplinarietat de l’art, i les seves múltiples connexions en la diversitat  de temes que han sorgit a partir d’una mateixa obra. En les observacions recollides en els seus diaris, aquest aspecte és el que més els ha sorprès.

Com a resultat hem tingut una gran riquesa, ja que hem pogut aprendre i escoltar moltes formes de pensar. Tot i plantejar-nos a totes la mateixa activitat els resultats han estat molt diferents. I el més important, tots tenien un sentit, un objectiu, tots volien expressar quelcom diferent… la qual cosa anàvem compartint les unes amb les altres.

Altres observacions:

Participar en el projecte

….la idea em va entusiasmar…. Pensar que podíem rebre, crear i, en definitiva, compartir art amb artistes diferents em fascinava, ja que el mail-art era un concepte que fins al moment desconeixia.

M’ha semblat molt interessant fer aquest projecte….Hem après el què és el mail – art. Un tipus d’art que no coneixia. El fet de rebre una carta que prové d’un artista de veritat m’ha motivat més a intentar entendre que ens volia transmetre amb els diferents materials que ens han enviat…D’aquesta mateixa manera crec que això també motivaria els infants a l’escola i treballarien amb més interès.

M’ha sorprès que hàgim pogut col·laborar amb el MACBA en un projecte i trobo molt interessant el què ens han proposat. Les coses encara que no ho veiem, sempre tenen un doble sentit. Per això les hem de mirar més d’un cop i analitzar-les si les volem conèixer de veritat. Tot està en constant moviment i canvi, per aquest motiu, rés és per sempre…i cadascú veu la realitat segons el seu punt de vista i la seva manera de veure el món i les coses.

Objectiu del projecte

La intenció és introduir l’art contemporani a l’escola sense domesticar-lo, i de generar estranyament, sorpresa i complicitat entre alumnat i mestres.

L’objectiu d’aquest projecte és interpel·lar, associar idees, expressar allò que sentim, imaginar com ho podem fer, buscar recursos per expressar-ho i finalment, donar una resposta… La veritable importància la té el procés creatiu que conclou amb aquesta resposta.

Procés creatiu

Poema, de David Bestué.

De seguida vam comprovar que tots els dibuixos estaven relacionats. Així doncs, ens vam quedar amb el concepte metamòrfic que transmetien. Vam voler que la nostra correspondència expresses la idea de metamorfosi, entenent aquesta com el procés mitjançant el qual alguna cosa es transforma, passant per diferents estadis del seu desenvolupament…. La nostra determinació final, però, va ser centrar-nos en l’evolució de la societat actual en referència a la tecnologia. Volíem expressar la metamorfosi de l’ésser humà i les màquines….

A Potter man drinks wàter from a broken jar, de Tere Recarens.

…Ens va fer pensar i reflexionar molt. Ens semblava molt interessant el missatge que transmetia l’autora i la seva fascinació per conèixer països i cultures, respectant-les i mai jutjant-les. Vam parlar de l’Iran, el país des d’on ens enviava la correspondència, i totes vam arribar a la conclusió que teníem unes idees preconcebudes sobre aquest, idees influenciades pels prejudicis de la societat on vivim. La frase a potter man drinks wàter from a broken jar, que la Tere afirmava ser molt descriptiva del país, ens va fer pensar que segurament la gent iraní era humil i solidària. Contràriament a la imatge que teníem d’aquest lloc, el qual relacionàvem amb guerres,violència, fam i una religió molt tancada, l’artista ens va fer veure’l amb uns altres ulls. Ens va proporcionar una imatge bella de l’Iran.

En el mes de juny el Departament d’Educació ens van convocar a les 20 escoles que hem participat en Postdata per avaluar-lo, es van evidenciar els punts forts i febles en cadascuna de les experiències dutes a terme en els diferents centres; va ser molt interessant veure les interpretacions del projecte des de les diverses metodologies portades a terme. El nivell de satisfacció és molt alt per part de totes les escoles implicades, i ja esperem poder continuar Postdata el curs vinent.

 

 

Yo pinto mi entorno en Barcelona. Robert Froh

night bath,
2017, oli sobre tela

Pinto el meu entorn a Barcelona i als seus voltants. Per al material original busco la gent, els llocs i les coses per les quals sento una atracció i una connexió. Per mi, pintar és una manera d’elogiar, de mostrar devoció i afecció per tot allò entendridor; pintar és un símbol de gratitud. Quan som capaços d’alentir el ritme, de dirigir la mirada a l’interior i calmar la ment, comencem a despertar-nos de la il·lusió de la separació. Veiem que tot està connectat i que la bellesa i la bondat estan entreteixides i es manifesten a través de l’ordre, el ritme i l’harmonia. Amb una concentració curosa i una atenció conscient també podem percebre coses immutables, atemporals i transcendents que són invisibles però tangibles i situades darrere un vel d’aparences físiques. En un moment de calma som testimonis d’un fet misteriós: la sacralitat de la quotidianitat. Estem convidats a estar presents i a participar en la poesia de la vida. És una “invitació a la Gràcia”. En obrir-nos a aquesta fantasia, creuem un llindar. Arribem a un estat d’ésser complet, que està en pau, en equilibri, a un ésser lleuger i feliç. Em sento cridat a expressar tot això, amb la pintura. El meu desig és que a través de la pintura obri una porta mitjançant la qual l’espectador també pugui entrar-hi i participar-ne. Si sent encara que sigui un petit moment de serenitat o una mica de confort mentre observa la meva obra, llavors seré molt feliç. Això és el que sempre m’han transmès les imatges que estimo i venero. L’art ha jugat un paper terapèutic vital en la meva cura i en el meu treball interior durant anys. Estar immers en aquest món a través de l’art, observar-lo, ser amb ell i consagrar-m’hi ha impregnat la meva vida amb un sentit immens. Ha estat l’eina per reanimar la capacitat de meravellar-se que tots el infants coneixen, però que els adults molt sovint perdem pel camí. L’art ha estat un company inseparable, un far i un port segur durant moments difícils. Crec sincerament que m’ha salvat la vida més d’una vegada. L’art ha estat un força poderosa per al meu propi bé i per això el vull utilitzar per ajudar els altres d’alguna manera. Podem ensopegar amb una obra estant cansats, aclaparats, estressats o destrossats. Quan passem una estona contemplant una obra i ens hi rendim podem sentir-nos renovats i rejovenits. Després estem preparats per tornar al món real, que serà una mica millor gràcies a l’experiència viscuda.

Fa poc he descobert que en grec l’arrel de les paraules bellesa i crida estan relacionades. Jo i tants d’altres hem sentit sempre aquesta crida. És una crida per fer art (en el meu cas, pintar), però és també una crida per crear en un sentit més ampli. És un desig fervent de forjar una vida millor, una esperança per curar els llocs on un ha estat ferit. Estem cridats a construir un món més just per als altres i per a nosaltres mateixos, no només en l’univers fictici d’una imatge sinó també en el món real. La vida inspira l’art i al seu torn l’art inspira la vida. La bellesa, la bondat i la crida ara són una i la mateix cosa. Una veu interior, distant i feble al principi però també un brunzit vertader ens crida quan estem perduts o enganyats. Ens convida a creuar per la frontera i dirigir-nos a una regió nativa interior que és el nostre dret de naixement, un lloc que cada un de nosaltres posseeix. Aquí és quan som a casa.

“Misteriosament, tan esquiu com és aquest moment ⎯en què l’ull és el que veu, en què el cor és el que sent⎯ aquest moment ens mostra què és real i què és sagrat”. Mark Nepo

 

 

 

L’ART PER COMPRENDRE EL MÓN. Dos recomanacions adreçades als infants, nois i noies.

Carme Bertomeu Orteu. Prof. FPCEE. Blanquerna  

Antoine-Andersen Veronique (2005), El Arte para comprender el mundo, Ed.Serres.

Antoine-Andersen ens formula dues preguntes, per a què serveix l’art?, què és la bellesa?, a les quals dona resposta en forma de cinc apartats: per actuar en el món; per representar-lo; per conquerir la bellesa; per donar testimoni, ensenyar i reflexionar; i per expressar emocions.

D’una manera accessible als nois i noies, narra com els artistes, al llarg dels segles, ens han explicat la seva realitat, el seu món.Com han anat canviant les formes de representació en funció de l’estètica del moment i sorgeixen els diferents estils. Al segle XX es trenca la linealitat de la història de l’art.

Aquests apartats responen a les funcions de l’art que identifica l’autora:

Art per actuar en el món. En l’antiguitat, l’art era una necessitat per suportar la vida diària: propiciar la caça, garantir la fecunditat, la protecció, curar, crear vincles… A mesura que l’home va dominant el medi ambient amb el desenvolupament de la ciència, l’art perd aquest poder.

 

Art per aconseguir la bellesa. Fa referència als diferents tipus de bellesa: bellesa canònica, bellesa sagrada, bellesa divina, bellesa decorativa, plaer per la mirada. La idea de bellesa és cultural, depèn de la persona, del moment i del lloc. Segons Plató, expressa la perfecció, l’harmonia de l’univers i la veritat. A l’edat mitjana era sagrada. Al Renaixement tenen una visió de la bellesa pròpia influïda per l’art grec antic. A poc a poc es desprèn del missatge religiós i es considera font de plaer. En el segle XX, els artistes rebutgen la cerca de la bellesa visual.

Art per representar el món. Al Renaixement, l’home passa al centre del món, ja no és suficient la visió bíblica de l’ univers, calia entendre el món amb els propis ulls i amb intel·ligència. La imitació de la naturalesa és una prioritat. La imatge realista va substituint la imatge simbòlica de l’edat mitjana. La humanitat entra en l’època científica i la invenció de la impremta afavoreix la difusió d’imatges i coneixements nous, es multipliquen les enciclopèdies il·lustrades. La col·laboració art-ciència s’interromp amb segle XIX, amb la invenció de la fotografia.  

Art per donar testimoni, ensenyar i reflexionar. L’art té a veure amb la memòria. És un objecte, però també un llenguatge : el retrat per recordar, la pintura històrica, la vida quotidiana, el quadern de viatge, l’art polític, la religió, …

Art per expressar emocions. Al segle XIX, Freud i els seus estudis canvien el paper de l’artista, la imitació del món visible deixa pas a l’expressió dels sentiments.

La conclusió del llibre és que la funció principal de l’art és la de comprendre el món.

Klein, Jacky i Klein, Suzy (2012),¡ Arte contemporáneo?  Guía para niños MoMA, San Sebastian: Nerea

L’art contemporani és una manera de percebre, de pensar, d’expressar el món que ens e

nvolta amb el llenguatge del nostre temps;  més que informar, qüestiona, interroga i interpel·la. Genera perplexitat i menyspreu perquè trenca amb la idea d’història de l’art com un contínuum successiu d’estils.

Les històries múltiples, la transversalitat, la impuresa tècnica i formal són algunes de les seves característiques. No és únicament una qüestió estètica, formal o visual, l’art és una activitat, no un producte exclusivament.

Tot això és el que ajuda a descobrir als infants aquest llibre, introduint-los en l’art actual a través de les obres de setanta artistes de tot el món.

Amb un disseny atractiu i acurat, a part de les obres, hi ha biografies breus dels autors, curiositats, així com un glossari amb els termes clau de l’art i una llista de pàgines webs sobre art, artistes i museus.

En resum, són uns bons llibres per apropar els infants a l’art, en què queda ben palès que l’art és una forma de coneixement. Per tant, introduir-los a l’art, en general, i a l’art contemporani, en particular, que és el que representa el món en el qual vivim, és preparar-los per comprendre la realitat complexa d’un món canviant. També és una bona eina a l’escola per aprendre a parlar i a pensar tot mirant art , perquè a les funcions cognitives de l’art – aprendre a observar el món, prendre consciencia de l’entorn, estimular la imaginació i la creativitat, explorar el jo interior, així  com la incertesa, tolerar l’ambigüitat, etc.- hi podem afegir la seva transversalitat, que permet integrar tots els coneixements.

Què és l’art per a mi?

Rafael Guerrero Céspedes (Perú, 1980) viu i treballa a Copenhaguen. Es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona (2011), després d’estudiar Disseny Industrial a la PUCP (Pontificia Universidad Católica del Perú).

He anat germinant el concepte art com si d’un arbust es tractés, en cada etapa de la meva vida. Encara no estic en una edat prou madura com per dir que l’art ho és tot a la meva vida, però la seva complexitat pot distreure’m sempre de l’arrel de la qual s’alimenta la meva obra. Complexitat des que vaig decidir estudiar de manera formal el que en un principi semblava un propòsit només empíric. Així, amb disset anys, el meu professor de literatura de l’escola secundària em va consultar què era l’art. En veure que era una resposta d’alumne a mestre, vaig observar en mi una certa incomoditat comprometedora, ja que en aquella edat primerenca havia decidit posar-me a estudiar les belles arts. La meva resposta va ser honesta: l’art era alguna cosa que no entenia totalment però que m’agradava fer. Avui puc dir que no em vaig equivocar, però que l’enfocament d’aquell moment s’ha esvanit fins al punt de sortir del meu mapa o del que jo almenys coneixia. Potser per això, l’art per a mi és obtenir respostes, ja que mai les he tingut clares. L’observació i intel·ligència que algun dia va ser tan primària, com provar de recórrer un aeroport, visitar unes ruïnes, intentar de parlar un idioma diferent del que em va donar la meva mare, abandonar llocs, habitar-ne d’altres, poden ser alhora una tesi sobre la modernitat. Curiosament, una mica de tot això està present en la meva obra actual. L’art per a mi pot ser un vehicle per empènyer la nostra humanitat a través dels límits que solem col·locar, barreres en definitiva. És un instrument purament humà, atès que ha estat “dissenyat” com a tal per i per a nosaltres. Històricament podem veure, en una gran línia de temps, com l’art es transforma i ens deixa mostres en diversos indrets del nostre planeta. Així, per a mi, l’art és un joc de construcció, on la variable forma i sentit és establir contacte amb la vida al llarg de la història. El que és bo per a mi és que continuo veient moltes vegades aquesta variable d’una manera simple, des dels somnis de la infantesa, per dir-ho d’alguna manera. M’agrada creure que hi ha molta democràcia en l’art i que per ser artista n’hi ha prou a buscar alguna resposta per resoldre els nostres problemes o respondre a les nostres preguntes, amb les quals batallem a diari, a vegades amb humor, a vegades amb passió, a vegades sense gaire interès. Però, en cada intent —sigui com sigui: so, cop de tinta sobre el paper, color sobre alguna cosa, formar, desformar alguna cosa—, sempre estarem creant alguna cosa i donant resposta als problemes de la vida, una mica com explicant el que, com jo encara, no puc explicar del tot, però que sé què m’agrada fer.

Rafael Guerrero, Abandono Voluntario III, 2015