Arxiu d'etiquetes: cultura

La poesia a l’escola, oi tant!

Rosa Soler,  Àrea de Llengua i Literatura i la seva didàctica

En uns temps cada cop més allunyats del llenguatge verbal, la poesia pot esdevenir l’arma per combatre la immediatesa.

Poema visual Joan Brossa 1970-1978

“Poema visual”, Joan Brossa, 1970-1978

Ara que s’acosta Sant Jordi, les escoles i facultats d’Educació del nostre país comencen a preparar la Setmana Cultural, amb els seus jocs florals, concursos literaris, lectures ininterrompudes de textos, recomanacions literàries de diverses menes -escrites i booktrailers-, premis amb autors convidats i gimcanes literàries. És en aquest moment quan ens formulem la pregunta: La poesia ha de tenir lloc a l’escola?

 

Quan parlem de poesia infantil parlem de poesia sense diminutius, parlem del joc a partir de les paraules, parlem de la paraula poètica com a primer pas del viatge lingüístic, parlem de la capacitat de conjurar el món a partir de la paraula.

Quan parlem de poesia per a infants parlem d’una festa de les paraules, de la seva capacitat expressiva a partir del ritme, del seu significat simbòlic.

Entenem que l’adjectiu “infantil”, que acompanya la paraula poesia, assenyala la necessitat d’adequar la paraula poètica al seu destinatari. Així, doncs, aquesta adequació no passa per inventar un succedani del llenguatge poètic carrincló i poc acurat, sinó per crear-ne un que s’adapti a l’experiència del receptor; això sí, que contempli les restriccions lingüístiques, culturals i vitals imposades per la naturalesa del receptor.

Recordem la definició que en va fer Paul Valéry: “La poesia, aquest dubte prolongat entre el so i el sentit”. És a dir, una part del poema lluita per esdevenir només música -pur significant-, mentre que l’altra preferiria ser tan sols sentit -pur significant. La gràcia del poema es troba, doncs, en aquest aparellament tan peculiar i productiu alhora.

Ara bé, un estudiant no percep el món poètic des d’aquest prisma teòric sinó més aviat d’una manera molt més instintiva: un poema el pot fascinar ja sigui pel seu ritme, ja sigui pel seu sentit. Per a una edat més primerenca, el factor rítmic pot ser el decisiu, mentre que més endavant -a partir de l’adolescència- ho serà probablement el sentit.

El contacte amb la poesia promou, gairebé sense adonar-nos-en, una relació de gran intimitat amb el llenguatge que proporcionarà tota mena d’avantatges: sentit del ritme, riquesa lèxica i sintàctica, precisió semàntica, prosòdia.

En aquest sentit, val la pena esperonar les escoles i mestres de totes les etapes a una certa creativitat. De la mateixa manera que dibuixen, podrien compondre poemes tot partint de certs models o exemples. Ja sabem que la combinació de capacitat mimètica i inventiva pot donar moltes i molt agradables sorpreses.

Ara bé, així com el nen o nena manté un mínim contacte amb la poesia, aquesta relació es trenca durant l’adolescència. Paradoxalment, quan més pot necessitar-la i més útil pot resultar-li per entendre tot el conjunt d’experiències que està vivint. La poesia per exemplificar, reflectir i emmirallar les diferents vivències i proves a què els sotmet la vida en aquesta fase tan convulsa i desconeguda: la descoberta de l’amor i la de la soledat -absolutament lligades-, la del desig, la música, la ciutat, la natura, etc.

Cal no oblidar que la poesia manté una relació privilegiada amb això que en diem vida: n’és alhora reflex, reflexió, crítica, però potser per damunt de tot celebració. Celebració de la vida, sí. La poesia ens ajuda a viure i té el poder d’acompanyar-nos com poques coses, tant en moments àlgids (naixement, aniversaris, mort, inauguracions, etc.), com durant la nostra vida més quotidiana. Quantes vegades un poema no ens ha “salvat” un dia? Quantes vegades ens ha ajudat a remuntar l’ànim quan més enfonsats o cansats o fastiguejats o decebuts ens trobàvem? De fet, cada poema sol contenir una mena de revelació, “d’il·luminació” -que deia Rimbaud- o d’”epifania” -que deia Joyce-, gràcies als quals entenem millor la vida, descobrim el sentit sovint amagat de certes experiències. Fet i fet, poques activitats ens posaran tan en contacte amb nosaltres mateixos com la poesia.

La_lluna

Premi Pissiganya; 1r 2015 cicle inicial.

Lena, 8 anys

Lena, 8 anys

Bibliografia:

Bordons, G. (coord.); Artigues, A.; Costa, L.; Ferrer, J.; Manuel, J. (2009). La poesia contemporània. Una eina per canviar actituds en els futurs mestres i per millorar la llengua. Barcelona: Editorial Graó

Bordons, G. i Ferrer J. (2013). Poesia catalana contemporània, territori i educació. Barcelona: Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 60, p. 99-110

 

Llegat cultural i religiós

Assumpta Sendra i Mestre
Professora de l’Àrea d’Humanitats
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

Obrir la mirada a altres indrets del món és la proposta que es planteja als alumnes a partir de les grans tradicions religioses que formen part de la història de la humanitat. Des de la genealogia de les religions i la cronologia, es fa una aproximació a diferents tipus de religions primitives, revelades i històriques que han donat sentit a la història. Per tant, partim dels orígens de la religió, tan antiga com la humanitat. Ens aturem en les tradicions religioses orientals: hinduisme, budisme, confucianisme i taoisme per identificar-les.

Aquestes tradicions orientals i les religions profètiques del judaisme, del cristianisme i de l’islam formen part dels continguts d’aprenentatge a tractar des d’una perspectiva històrica, amb la finalitat de conèixer-ne l’origen, la història, l’evolució i els trets característics, en el mòdul de Cristianisme i Cultura de segon Grau Primària.

La proposta del treball cooperatiu que han de dur a terme els alumnes és adonar-se dels aspectes que han anat constituint de forma progressiva el llegat cultural present en la nostra societat a causa del cristianisme. Una de les competències a assolir és el nivell de domini de «copsar el cristianisme com a configuratiu d’una part significativa de la nostra cultura occidental». Ser coneixedors de l’herència de la religió cristiana permet ser més conscients del nostre calendari (Advent, Nadal, Quaresma, Setmana Santa, Pasqua, etc.), del santoral, de les tradicions, del costumari, del llenguatge popular, del llenguatge simbòlic, de les dites, de les obres d’art pictòriques i escultòriques, de l’arquitectura, de la política, de la música, del cinema, del teatre, de la literatura, etc. Hi ha moltes referències relacionades amb la tradició bíblica, amb l’Església catòlica i amb altres confessions cristianes que treballen a favor del moviment ecumènic.

Es pot ser creient o no, declarar-se agnòstic o ateu, mirar-ho amb escepticisme, etc., però no es pot ignorar que el fet religiós ha estat rellevant i influent en el món occidental. En el segle xxi, davant de tants avenços, no es pot ser analfabet de la temàtica religiosa perquè està relacionada amb moltes realitats i disciplines.

L’any passat, durant la setmana de les III Jornades de Pràctica Educativa Mirades Educatives, una de les activitats va ser la descoberta del llegat cultural i religiós del cristianisme, en què vam visitar la catedral de Barcelona i la basílica de Santa Maria del Mar. En concret, a la catedral de Barcelona, ens va rebre mossèn Josep Maria Martí i Bonet, historiador i gran coneixedor del temple. Com a salutació inicial va demanar als alumnes tres accions molt humanes i necessàries per valorar el lloc on es trobaven i estar atents a l’entorn: «mirar, escoltar i estimar».

A més, va fer ressaltar que érem en un lloc molt emblemàtic de la ciutat, en el pla de la seu de la Ciutat Vella de Barcelona: davant de la catedral i al costat esquerre, l’edifici de la Pia Almoina. L’historiador Martí i Bonet va presentar aquest magnífic espai a partir de les «tres c» referint-se a la caritat, al culte i a la cultura. Caritat, perquè antigament la Pia Almoina ajudava els pobres, encara avui hi ha moltes persones que demanen almoina. Va recordar el paper dels canonges, que sempre han vetllat i han tingut cura del culte amb les diferents celebracions litúrgiques. I sobre la cultura, va esmentar el claustre com a espai obert que diàriament dóna acollida molts visitants, tant creients com no.

Aquesta introducció va permetre reconèixer la vàlua històrica del significat profund i respectuós de la religió cristiana. Situats en el lloc i en el seu context, de la mà dels voluntaris, vam recórrer l’interior de la catedral: l’altar major, les capelles del voltant, els vitralls, la cripta de Santa Eulàlia, el claustre, vam pujar a les torres, etc. Podem garantir que aquesta sortida va despertar la curiositat de la majoria dels alumnes que desconeixien la catedral. Poder-la observar, contemplar, passejar, escoltar el silenci, etc. i adonar-se de la part històrica, arquitectònica i religiosa va suposar donar sentit a l’aprenentatge de l’assignatura.

Cristianisme i cultura parteixen d’uns orígens; per aquest motiu és necessari anar a les arrels i a les fonts. Per tant, cal accedir a la Bíblia –un conjunt de 73 llibres–, que presenta el «relat de l’experiència religiosa d’un poble». A través d’aquesta biblioteca llegim narracions significatives tant de l’Antic Testament com del Nou Testament. Els relats bíblics estan relacionats amb esdeveniments del judaisme, del cristianisme i de l’Església. El professor Argullol publicava en un article sobre l’educació, “La Bíblia en la formació del ciutadà”, que «sense coneixements bíblics tota la cultura occidental esdevé un impossible […] Un professor europeu sap que no pot ser professor –en el sentit més honest de la paraula– si no coneix les històries que omplen la Bíblia. No puc imaginar cap explicació sobre l’evolució de l’art occidental que pugui transcórrer al marge dels arguments bíblics, de la mateixa manera que seria inconcebible parlar de civilització sense conèixer el mite i la filosofia grega». A més, considera la Bíblia com «una lectura obligatòria des del punt de vista de l’ètica ciutadana».

Són molts els temes que oferim als alumnes per poder fer el treball cooperatiu: valors, societat i dimensió caritativa per conèixer l’acció missionera i assistencial de l’Església, que està al servei de la societat i del món. La dedicació vers els pobres i els necessitats, i fer una aproximació a persones i associacions que col·laboren i exerceixen la seva tasca com a compromís cristià. Un altre tema pot ser conèixer diferents estils de vida religiosa, el seu sentit de la vocació i el procés de formació d’una opció de vida concreta amb diferents carismes. També la proposta del diàleg religiós des de la perspectiva cristiana, ja que hi ha moltes entitats i institucions que treballen a favor d’aquest diàleg amb els corresponents valors evangèlics. Es fa una aproximació a diferents personatges significatius que han deixat empremta en el món, en la societat, en l’Església i en el camp de l’ensenyament, com ara Ignasi de Loiola, Joan Bosco, Josep de Calasanç, etc. I Ramon Llull, que desperta interès perquè és el nom de la nostra universitat, i, a més, amb la seva obra Blanquerna, es dóna nom a la nostra facultat. A més, si fem una mirada al nostre entorn geogràfic, les comarques de Catalunya, veiem que estan impregnades de tradició cristiana: santuaris, convents, monestirs, esglésies, etc. Quantes poblacions són bressol de comunitats, ordes, institucions, fundadors i persones que han deixat empremta i que formen part del patrimoni cultural i religiós?

Garantir l’ensenyament de la tradició judeocristiana és formar universitaris de manera global i informar d’un llegat històric, cultural i religiós del qual no podem prescindir, perquè forma part de la nostra quotidianitat, dels nostres escenaris habituals i de l’entorn de la nostra societat.