Arxiu d'etiquetes: educació física

Cap a un futur cooperatiu des de l’Educació Física

Txema CórdobaTxema Córdoba

Professor de l’Àrea d’Educació Física dels estudis de Grau d’Educació Infantil i Primària de la FPCEE Blanquerna 

«La clau sobre els grans problemes del món és que hem de tractar-los de manera col·lectiva. I si no ens tornem col·lectivament més intel·ligents, estarem condemnats.» (Douglas Carl Engelbart)

La pedagogia de la cooperació és un plantejament educatiu que promou el desenvolupament de la lògica de la cooperació cercant el be comú entre els membres d’una comunitat. En l’Àrea d’Educació Física es duu a terme, a partir de propostes, estructures i activitats que busquen que cada participant tingui èxit en els seus aprenentatges i que, alhora, es preocupi i es responsabilitzi que els companys també en tinguin.

Se sustenta sobre un paradigma educatiu que no entén l’educació física (ni qualsevol altra àrea) com una finalitat, sinó com un mitjà per contribuir de manera holística al desenvolupament cognitiu, motriu, social i ètic de l’individu.

La implementació de la pedagogia de la cooperació en les activitats físiques i esportives es fa a partir de tres grans eixos:

  • Jocs cooperatius: són activitats puntuals amb una estructura que provoca que tots els participants guanyin, o que tots perdin. En cap cas es pot donar la situació en què uns guanyin i alhora uns altres perdin.
  • Metodologies cooperatives d’aprenentatge: són aquelles situacions didàctiques en què de manera intencionada es promou la interacció simultània de tots els participants i la seva participació equitativa, amb l’objectiu d’estimular el procés d’aprenentatge de cadascú, i en què cadascú es coresponsabilitzi a la mateixa vegada que els altres. Dins l’àmbit de l’educació física, algunes de les més representatives són:

L’aprenentatge cooperatiu: es basa en la utilització de grups reduïts i estables, generalment heterogenis, que cerca la interacció entre els estudiants per tal que es donin suport i que es responsabilitzin mútuament amb la finalitat d’aconseguir els objectius d’aprenentatge.

L’estil actitudinal: es basa en les actituds com a element vertebrador. S’utilitzen perquè donen satisfacció per l’assoliment, i busquen el ple desenvolupament de la personalitat, potencien les relacions, permeten reconèixer els propis límits i intentar superar-los tot promovent actituds de solidaritat i respecte.

  • Utilització d’elements cooperatius i participatius en propostes no cooperatives: són situacions que afavoreixen que activitats d’estructura individual o competitiva, sense perdre la seva essència, siguin més participatives, augmentin la satisfacció de jugar, potenciïn les relacions i promoguin actituds de solidaritat i respecte. Alguns exemples d’aquests elements són:

– Tots marquen: quan un jugador anota un punt, no pot tornar a intentar-ho fins que tots els seus companys no n’hagin anotat també un.

– Tots puntuen: per aconseguir que la puntuació d’un equip sigui vàlida, tots els seus components han d’haver anotat.

– Equips petits: reduir el nombre de jugadors permet que hi hagi més participació.

– Salvavides: en jocs d’eliminació, cal permetre que un company pugui salvar o convidar a continuar jugant l’eliminat.

Tots toquen: abans d’anotar un punt, tots els components de l’equip han d’haver tocat la pilota.

En definitiva, des de la pedagogia de la cooperació, en educació física es promou una pràctica física i esportiva entesa des d’una perspectiva educativa participativa que cerqui el desenvolupament integral a través de la capacitat motriu i corporal. És un model inclusiu i comprensiu que vetlla pel treball en equip a partir d’agrupacions heterogènies. Utilitza metodologies no directives i enfocades a l’experimentació, la participació, la investigació i el descobriment, i, sense menystenir-ne els resultats, incideix de manera important en els processos de desenvolupament personal i grupal.

Referències bibliogràfiques:

  • Johnson, D., Johnson, R. i Holubec, E. (1999). Los nuevos círculos del aprendizaje. La cooperación en el aula y la escuela. Buenos Aires: AIQUE.
  • Orlick, T. (2002). Libres para cooperar, libres para crear. Barcelona: Paidotribo.
  • Pérez Pueyo, A. (2013c). Retos físicos cooperativos de carácter emocional (ReFiCE). Tándem, nº 43, 107-108.
  • Pujolàs, P. (2008). 9 ideas clave. El aprendizaje cooperativo. Barcelona: GRAÓ.
  • Velázquez Callado, C. (2012). La pedagogía de la cooperación en educación física. México: Colectivo La Peonza.

La necessitat vital de moure’s per créixer i aprendre!

Àrea d’Educació Física dels estudis de Grau d’Educació Infantil i Primària de la Facultat de Psicologia Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull.

L’activitat física (AF) és fonamental per al correcte funcionament del cos, entenent aquest cos com a una unitat formada per una part física, cognitiva, emocional i social. L’AF ha estat present en totes les èpoques de la història de la humanitat. En aquest sentit, el famós cardiòleg Valentí Fuster afirma:

«El nostre cos conserva la memòria del 99,6% de la història de la humanitat, en què calia córrer cada dia per arribar viu al dia següent. Només cal veure el fascinant disseny del peu humà, amb la part davantera més ampla que la part del darrere per tal de guanyar embranzida amb la gambada, amb el seu engranatge de petits ossos perfectament articulats per poder optimitzar la transmissió d’energia des del taló fins a la punta del peu; una màquina construïda per córrer.» (Fuster, 2006, p. 187-188)

Credit: Mike BairdCrèdit: Mike Baird (CC)

Amb relació a l’àmbit cognitiu, en diferents estudis científics també s’ha comprovat com una AF adequada contribueix al desenvolupament intel·lectual, i facilita els processos d’aprenentatge i el desenvolupament de la memòria (Gómez Pinilla, 2011). Segons aquestes investigacions, l’AF, rica en estímuls a través de jocs o esports, estimula la segregació d’una proteïna anomenada BDNF, que actua com a neurotransmissor i que ajuda en la comunicació entre neurones i els processos memorístics.

Des del punt de vista biològic, s’ha demostrat que l’AF és necessària per al correcte desenvolupament del cos humà i per a la prevenció de diferents malalties. Aquest fet permet viure més i millor, ja que, d’una banda, afavoreix el desenvolupament dels diferents òrgans i sistemes i, de l’altra, fa que funcionin més eficaçment, i així es millora la qualitat de vida i s’endarrereix l’envelliment (Garcés de los Fayos, 2004).

En aquest sentit, cal destacar la importància d’educar en l’AF i en els seus beneficis per a la salut. Segurament el benefici més important és el fet que estimula aquell qui la practica i fa que es responsabilitzi de la pròpia salut. Per tant, com a educadors, pares o tutors hauríem de vetllar per uns objectius educatius clars : crear en la infància hàbits de pràctica d’AF i ser conscients dels seus beneficis, ja que l’experiència ens mostra que, si oferim possibilitats de fer AF de manera agradable i gratificant, els nens i les nenes es mantenen actius. Fuster (2006) afirma:

30 minuts d'Activitat Física al Dia«Els nens sedentaris tendeixen a convertir-se en adults sedentaris, mentre que els nens físicament actius tenen més probabilitats de seguir sent físicament actius de grans. Les proves que l’AF és beneficiosa són tan indiscutibles que l’Associació Americana del Cor recomana que tots els nens i les nenes més grans de 4 anys, i tots els adolescents, practiquin com a mínim 30 minuts d’una AF moderada i divertida i, com a mínim, 30 minuts d’AF intensa 3 hores la setmana com a mínim.» (p. 26)

Crèdit: Generalitat de Catalunya

L’AF també ens ofereix importants beneficis en clau emocional. En aquest sentit hem de destacar la reducció dels estats d’ansietat, les disminucions dels nivells per controlar la depressió i les millores en els índexs d’estrès (Berger & McInman, 1993), i reforça l’autoconcepte, l’autoestima i l’autoconeixement (Campbell, 1990).

«Actualment sabem que no solament la memòria del còrtex cerebral és capaç de retenir una vivència, sinó que és tot el cos el que actua: la pell reté les sensacions tàctils; els peus i les cames, les sensacions associades als desplaçaments; el cor, els sentiments i les emocions; els ronyons, els canvis de temperatura; els óssos i els músculs, les sensacions de debilitat i fortalesa, i així successivament, ja que és tota la vida sistèmica la que intervé en cada acció motriu.» (Lagardera 2007, citat per Pellicer & Pérez, 2014, p. 3).

D’aquesta manera, des de l’Àrea Curricular d’Educació Física, entenem que, quan fem referència a la motricitat, tenim en compte la seva incidència en la totalitat de la persona, la qual cosa comporta una educació física que, a través de la motricitat en essència, també és biomotriu, sociomotriu, psicomotriu, expressivomotriu, etc.; i, per tant, una educació física que contribueix a uns aprenentatges valuosos (competències) que tenen lloc a partir de les vivències i les experiències viscudes en la pròpia pràctica motriu.

Per concloure, hauríem d’entendre l’educació física, durant tota l’escolaritat (infantil, primària i secundària), sota els plantejaments següents:

  1. Que estigui totalment al servei del desenvolupament humà i que contribueixi al creixement de totes les seves capacitats.
  2. Que es preocupi per temes del dia a dia i del futur més immediat.
  3. Que s’encarregui d’estimular i «oferir aprenentatges decisius per a l’existència humana, i que afecten, per tant, la globalitat de l’ésser humà» (Lagardera, 1992, p. 64).
  4. Que sigui adequada i que s’adapti a diferents propostes pedagògiques i a les necessitats dels nens i les nenes.
  5. Que es trobi integrada en el marc educatiu general i que doni resposta a les demandes curriculars i competencials.

 

REFERÈNCIES

  • Berger, B. & McInman, A. (1993). «Exercise and the quality of life». En R.N. Singer, M.M. Murphey, L.K. Tennant, Handbook of Research on Sport Psychology (729-760). Nova York: Macmillan Publising Company.
  • Campbell, J. D. (1990). «Self-esteem and clarrity of the self-concept». Journal of Personality and social psychology, 59, 538-549.
  • Fuster, V. (2006). La ciencia de la salud. Barcelona: Editorial Planeta.
  • Garcés de los Fayos, E. (2004). Actividad física y hábitos saludables en personas mayores. Instituto de Migraciones y Servicios Sociales, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.
  • Gómez Pinilla. F. (2011). «Exercise impacts brain-derived neurotrophic factor plasticity by engaging mechanisms of epigenetic regulation». Eur J Neurosci, 33, 383-90.
  • Pellicer, I. & Pérez, N. (2014, abril). «Educación física emocional. Una nueva manera de enfocar la materia de Educación Física». Comunicació oral en les X Jornades d’Educació Emocional, Congrés internacional d’Educació Emocional, Barcelona, del 4 al 6 d’abril de 2014, a la Universitat de Barcelona. Recuperat a http://www.jornadeseducacioemocional.com/wpcontent/uploads/2012/04/6.Educaci%C3%B3n-F%C3%ADsica-Emocional.-Irene-Pellicer-N%C3%BAria-P%C3%A9rez..pdf