Arxiu d'etiquetes: Humanitats

¿LEGALITAT O LEGITIMITAT?: EDUCAR SOBRE EL GREU MOMENT SOCIAL QUE VIVIM

Els educadors potser es troben perplexos davant la delicada situació social que vivim: el conflicte existent entre les institucions catalanes i de l’estat espanyol. Com abordar això a classe? Com fer-ho des d’un posicionament lliure de prejudicis i lliure del risc sempre latent de practicar l’adoctrinament? Es pot abordar aquesta temàtica des d’una perspectiva ètica imparcial i coherent?

El tema, sens dubte, és complex i, per ser honestos, caldria treballar-ho sempre des d’aquesta complexitat, ja que el perill de simplificació pot fer-nos caure en el simplisme o en la superficialitat. No obstant, traduir aquesta complexitat a les capacitats i l’enteniment dels infants, adolescents i joves és una tasca no gens fàcil, però que mestres i professors han d’entomar necessàriament. I ho han de fer amb saviesa, sense exabruptes ni adoctrinaments, amb el màxim rigor i imparcialitat possibles… Però, és clar, quan hom parteix d’identitats i sentiments, propis i aliens, això esdevé una tasca realment ingent. Racionalitzar els sentiments no estat mai, ni mai serà, una tasca fàcil.

És per això que no m’atreveixo, doncs, a entrar en qüestions didàctiques i ho remeto a cada docent i les seves circumstàncies… Jo proposo, no obstant, avançar  cap al nucli de la qüestió. Entrar en la comprensió de la tensió de valors fonamentals existent allí, per tal de mirar que aquest viatge ens ajudi a ponderar millor el fenomen i així ens faciliti després una més correcta i profunda explicació.

 

Delimitant el nucli axiològic del conflicte:

Si intentem sintetitzar quins són els valors primaris que rauen bàsicament al substrat del problema que ens ocupa, sembla clarament que es es tracta d’un conflicte entre legalitat i legitimitat.

D’entrada aquesta afirmació sembla, però, un pleonasme inútil, ja que en la seva etimologia, i fins i tot en la seva semàntica, “legalitat” i “legitimitat” signifiquen tots dos mots una “adequació o conformitat a la llei”. No obstant, i aquí rau el “quid” de la qüestió, ambdós termes entenen la “conformitat” des de perspectives diferents. I així ens ho mostra l’etimologia mateixa d’aquestes paraules.

“Legalitat” i “legitimitat” provenen en darrer terme del mot “lex-legis” llatí que significa “llei”, però “lex-gis” a la seva vegada prové del so indoeuropeu “leg-” que significava o es referia a la tria, l’elecció… És clar, la llei era en definitiva una “tria del bé” o “l’elecció del camí correcte”. Aquí ambdós termes coincideixen, ja que mantenen la mateixa arrel semàntica. El matís, però, no està tant en l’arrel, com en el sufix… mentre legalitat tria el sufix “-tat” que indica la qualitat o conformitat, en canvi legitimitat precedeix aquest sufix “-tat” que també té, un ante-sufix “-imus-”, que és el propi del superlatiu. O sigui, que la interpretació més bona del terme “legitimitat” hauria de ser “de la màxima conformitat amb la llei”.

Com es pot veure no es per a res un matís intranscendent … Està clar que almenys, pel que fa al llenguatge, es diferencien dos graus de conformitat a la llei: un de més comú o menor, la legalitat, i un de més extraordinari o major, la legitimitat.

La llengua fa aquesta distinció potser perquè s’empara en els dos moments fonamentals que esdevenen en la formació de tot marc legal. I això ho podem entendre amb la segona accepció del terme “legítim”: “genuí, autèntic o no fals”. O sigui, que s’hi afegeix la necessària adequació de la llei a la veritat, o si és vol, a la realitat que sempre és prèvia o primera.

Així entenem que una llei emana primer d’una voluntat: la convivència i la recerca del bé comú, i després aquesta voluntat es plasma en una fórmula concreta: la llei o norma escrita. Ambdós elements són absolutament necessaris: no hi ha autèntica llei si no hi ha una clara voluntat d’adequar-se a la realitat i a l’exigència de bé comú, i no hi ha llei si aquesta voluntat no es plasma en una fórmula objectiva concreta. Diríem, doncs, que es tracta de l’esperit i de la lletra de la llei. Tots dos elements fonamentals i indestriables.

 

Legalitat i legitimitat en el conflicte actual

Si apliquem aquest raonament als esdeveniments actuals semblaria, per una banda, que les autoritats estatals espanyoles apel·len sobre tot a la legalitat, a la lletra de la llei. Mentre que les catalanes ho fan en el marc de la legitimitat, en l’esperit de la llei… Però aquesta correlació no és tan senzilla, ni es pot fer tan a la lleugera.

La Constitució Espanyola es va ratificar al 1978, i en aquesta ratificació rau també la seva legitimitat. Les autoritats de l’estat espanyol no apel·len només a la legalitat constitucional, sinó també a la seva legitimitat ratificada… I no només en el moment puntual del referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978, sinó en el marc convivencial d’aquests quasi 40 anys de democràcia parlamentària en comú. Per tant, caldria afegir als arguments sobre la legalitat que sostenen, també els arguments sobre la legitimitat continuada d’aquests mateixos arguments. I això dona una força argumental molt gran que no es pot menystenir.

Les autoritats catalanes, però, han intentat afegir al seu argumentari de legitimitat, altres arguments de legalitat, que saben són sempre necessaris, i d’aquí que si no s’han pogut obtenir per la via ordinària (la reforma del marc legal constitucional), ho han intentat de facto aplicant el principi de superioritat axiològica de la legitimitat per sobre del de legalitat (fets esdevinguts al Parlament Català els dies 6 i 7 de setembre). Això s’ha fet, evidentment, contravenint el marc legal constitucional, tot creant o generant un pretés marc legal nou, que si no pot sostenir-se en el marc legal existent, es pretén sostenir sobre l’axioma de la superioritat del principi de legitimitat sobre el principi de legalitat.

De fet, molts processos d’independència d’uns territoris o nacions respecte a d’altres als que pertanyien han seguit un procés més o menys semblant. Quan els dos principis: el de legitimitat i el de legalitat no convergeixen en una part del territori i de la seva població, aquesta tensió, portada a l’extrem per factors econòmics, socials, emocionals i ideològics, acaba produint una implosió del sistema.

 

Crítiques als procediments:

Això que hem exposat ens pot fer comprendre el nucli argumental del problema que vivim, però cal afegir també l’anàlisi dels procediments emprats per ambdues bandes. No només cal analitzar els arguments que sosté cadascuna de les parts, cal també analitzar com han procedit ja que tant important és argumentar com actuar, almenys des de la perspectiva moral.

És cert que aparentment les raons que sostenen les autoritats estatals espanyoles són molt poderoses pel que fa tant al principi de legalitat (on sembla que gairebé ningú discuteix la seva adequació) com del principi de legitimitat (perquè arrenca de lluny i s’ha sostingut en el temps de manera constatable). El problema rau en l’oportunitat… Que els dos principis s’hagin donat i que ho hagin fet molt de temps, no pressuposa que es doni en el present; i que ho faci en el present de manera majoritària (la major part del territori espanyol no ha plantejat aquesta tensió), no significa que ho faci en la totalitat… El que és més estrany és que no es faciliti dilucidar clarament i de manera consensuada i acordada un sistema d’anàlisi que permeti veure la profunditat i l’abast de la tensió en la porció del territori en la que s’està produint. Ja que si bé és cert que dita anàlisi, segons els resultats, podria posar en perill la continuïtat de bens considerats fonamentalíssims (com la unitat i indivisibilitat del marc territorial), també, a la pràctica, es posa en perill aquest mateix marc, per culpa de la mancança d’aquesta anàlisi. I esdevé una paradoxa que la defensa d’uns principis fonamentals porti, en la pràctica, al qüestionament d’aquests mateixos principis; i més si aquesta defensa, per necessitat i per la imperiositat dels fets, acaba afegint elements que es sostenen en l’ús de la força, per més legals que aquests siguin … ja que el valor que està en tensió no rau només en la legalitat, com hem vist, sinó també en la seva legitimitat. L’ús de la força pot tenir, com de fet observem, un efecte totalment contraproduent.

Però cal incidir també en el procediment que l’altra part empra. L’apel·lació legítima a la tensió existent en una població determinada, no justifica “per se” el violentament  d’un marc legal, i menys si aquest és plenament democràtic. La legitimitat que no es sustenta adequadament en un marc legal s’afebleix tan notablement, que pot perdre fins i tot la seva pròpia essència. Fer servir el descontentament legítim d’una població per imposar procediments legals il·legítims, no se sosté racionalment, perquè sembla més aviat que aquests es sustenten principalment en comportaments emocionals, dels quals es pot dubtar cabalment de la seva validesa. Les emocions, sense raons, poden ser molt perilloses, i sobre tot molt manipulables. Per subvertir una llei, cal demostrar clarament la seva injustícia, i fer-ho tant racional com emocionalment. I si el cap no entén les raons del cor, el millor camí passa sempre per intentar il·luminar-lo, i no pas prescindir d’ell. Si no podem viure sense cor (en cap cas), no és menys cert que tampoc no podem pas viure sense cap… Els éssers humans som cap i cor, raó i sentiment, llei i esperit… I no podem defugir-ne! La salvaguarda d’ambdós elements és sempre una imperiositat indefugible.

 

Sobre la praxis escolar o educativa

Preguntem-nos ara, si la nostra praxis escolar o universitària té algun episodi anàleg que, salvaguardant les necessàries distàncies amb els punts tractats, pugui il·luminar-nos en la consideració d’una praxi correcta…

Potser aquest episodi el podríem trobar en les demandes que els alumnes universitaris fan a les facultats al voltant d’algun aspecte acadèmic o administratiu. Quan els alumnes creuen que els seus drets u oportunitats no estan degudament protegits o tinguts en compte (principi de legitimitat), empren el procediment de presentar a la facultat una instància per a la seva reforma, o per a la consideració d’un problema o altre. La facultat en aquest cas sempre (i no pot ser d’una altra manera) procedeix a resoldre la demanda de conformitat amb el reglament establert. (principi de legalitat). Si no ho fes així cauria en l’arbitrarietat, i això de ben segur que afectaria a drets i deures de tercers.

El problema, però, es fa més palès si la resolució donada per les autoritats acadèmiques i en conformitat amb a la normativa (legalitat), no satisfà les demandes justes o lògiques (en tot o en part) que sembla tenir qui les presenta (legitimitat). En aquest cas és un deure ineludible de la institució mirar de donar sortida, almenys a aquells aspectes o demandes que en el conjunt del que es sol·licita semblen ser raonables i admissibles. Defugir una demanda justa, per parcial que sigui, és sempre una injustícia…

Un exemple pràctic: els alumnes de 4t curs de magisteri sol·licitaren que es canviés l’ordre en el que s’impartien dues assignatures concretes (ètica i metodologia), ja que necessitaven poder tenir a mà els professors d’una d’elles (metodologia) en el moment de començar a fer els seus TFG’s ja al segon semestre (invocaven la resolució justa d’un inconvenient que restava oportunitats al seu rendiment acadèmic = legitimitat). Això no podia atorgar-se perquè un pla d’estudis aprovat per instàncies externes superiors (Generalitat i Govern de l’Estat), necessita un procediment llarg i complex per poder-se implementar. I també generava moltes dificultats organitzatives i curriculars…. (seguint el principi de legalitat).  Es denegà la demanda, como no podia ser d’una altra manera, però es mirà també d’intentar donar solució a una petició que no obstant semblava també justa. Així es disposà que metodologia i ètica repartissin la seva docència entre els dos semestres…. Fórmula que encara que comportava algunes dificultats logístiques, permetia dues coses: mantenir la validesa del Pla d’Estudis vigent (legalitat), i alhora donar resposta, ni que fos parcial, a les demandes presentades pels alumnes (legitimitat).

Això ens ensenya que les solucions sempre són possibles, si les voluntats de persones i institucions les permeten.

Àngel Jesús Navarro Guareño, professor de l’Àrea d’Humanitats