Arxiu d'etiquetes: lectura

LECTURA A LA FRESCA

Antònia Carbonell, Elisabet Contreras, Imma Gómez-Pallarès, Xènia Riba, Rosa Soler, Eva Tresserras i Míriam Turró.

Com que l’estiu és una època per premiar-nos amb lectures ben diverses, les professores de l’àrea de Llengua i Literatura i les seves Didàctiques de la FPCEE Blanquerna us n’oferim una tria que, al nostre entendre, no us podeu perdre:

Apropiació indeguda, de Lena Andersson

Angle editorial, 2015

Apropiació indeguda és una novel·la «sobre» l’amor, com deixa clar el subtítol. Però, tot i que comença com una història d’amor convencional, de seguida ens adonem que es tracta d’una història d’amor no correspost entre Ester Nilsson, una escriptora, i Hugo Rank, un artista contemporani.

La protagonista se’ns presenta com una persona racional, sòlida, centrada, que cerca la precisió en el llenguatge, a qui li agrada pensar, escriure, llegir. L’altre protagonista, l’Hugo, és un ésser egocèntric i narcisista, que té la necessitat que l’admirin i que l’estimin, sense cap compromís amb l’altre.

El conflicte de la novel·la deriva del gran desequilibri de sentiments que hi ha en la relació dels dos protagonistes. El llibre retrata magistralment aquesta relació asimètrica en què la dinàmica de poder juga a favor d’ell.

Així, doncs, lectors, si voleu llegir un llibre que us faci reflexionar sobre l’amor, i el que no és amor, sobre la dinàmica de poder, sobre el comportament humà, sobre la vida; si voleu que us faci sentir el que sent la protagonista com si ho estiguéssiu vivint en primera persona; si voleu gaudir d’uns diàlegs intel·ligents que us permetin establir una conversa amb vosaltres mateixos i amb els altres; i, sobretot, si voleu gaudir d’una obra de literatura en majúscules, aleshores, llegiu Apropiació indeguda, perquè, de ben segur, us «apropiareu degudament» d’aquesta petita joia literària.

Recomanada per: Xènia Riba

 

Esperant mister Bojangles, d’Olivier Bourdeaut

Salamandra, 2017

Esperant mister Bojangles és la primera novel·la del francès Olivier Bourdeaut, que durant els últims mesos ha causat sensació a França i no és per menys. Bourdeaut ha publicat una bonica història d’amor, que fa somriure el lector entre llàgrimes a ritme de jazz.

Un narrador en primera persona ens explica la profunda història d’amor dels seus pares, un amor incondicional i etern. El fill-testimoni mostra una vida familiar marcada per les excentricitats de la mare, que no suporta les obligacions ni la rutina.

És així com el lector assisteix a una festa perpètua, a disbauxes constants amb elements i situacions estrambòtiques que sempre acaben amb la cançó Mister Bojangles de Nina Simone.

Es tracta, doncs, d’una història tendra i reconfortant.

Recomanada per: Elisabet Contreras

 

La sociedad de la transparència, de Byung-Chul Han

Editorial Herder, 2013

Aquest breu assaig reflexiona i fa reflexionar sobre la societat actual. És una obra que té com a eix el mot transparència. L’autor considera que és una idea present a moltes esferes de la vida personal i social.  

Identifica la societat de la transparència amb la societat actual en què la gent es despulla sense límits; reduint-ho tot o gairebé tot a l’exposició. Afirma que el món ha esdevingut un “mercat en què es mostren, venen i consumeixen intimitats”.

Malgrat que vivim en una societat de la informació, això no ens garanteix cap veritat i en el món d’internet, el control que té la societat no solament no és visible, sinó que esdevé omnipresent. En aquesta situació de control, els ciutadans estan connectats i revelen voluntàriament la seva informació més personal.

Byung-Chul Han destaca en aquesta obra els grans canvis que s’estan produint sense gairebé adonar-nos-en. Reflexiona sobre com reduïm l’esfera pública a la nostra realitat més propera i com aquesta transparència es materialitza amb el control sobre la vida personal

Recomanada per: Míriam Turró

 

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Editorial Proa, 2017

Llegiu-ne el 1r capítol

Un recull de 13 relats compacte, a través dels quals l’autor ens proposa un viatge pels racons més foscos de l’ànima. Un llibre compost com una simfonia, amb la destresa tècnica i mestria que ha consolidat Jaume Cabré com un autor de referència: salts endavant i endarrere, canvis de punts de vista, veus que es trenen… Hi trobem individus inquiets que voldrien ser en alguna altra banda, personatges fora de la llei, aromes de thriller, tocs d’ironia, elements fantàstics…

En aquest llibre, les històries no són ni volen ser el reflex de la realitat “estricta”: per exemple, els llibres parlen, i també es pot desaparèixer a l’interior d’un quadre. Per això podem dir que el gran Cabré barreja a consciència els plans de ficció i de realitat, intercanvia el que és possible amb el que clarament no ho és. A més a més, els relats estan teixits amb referents literaris molt latents.

Quan arriba la penombra, doncs, és un exercici de construcció de mons que exigeix un lector actiu, perquè Jaume Cabré ens planteja unes quantes preguntes: amb què compensem les ombres? ¿Encara tenim confiança en els altres? ¿És cert encara que l’amor tot ho venç?

Recomanada per: Rosa Soler

 

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, d’Haruki Murakami

Editorial Empúries, 2013

Un arquitecte jove, especialitzat en el disseny d’estacions de tren, porta una vida còmoda i rutinària fins que coneix la Sara, una dona una mica més gran que ell, que li desencadena un procés d’introspecció sobre el seu present i el seu passat.

D’ençà que va deixar la seva ciutat natal, Nagoya, per traslladar-se a Tòquio, primer a estudiar a la universitat i posteriorment a treballar-hi, la distància entre la seva colla d’amics de la infantesa i primera joventut es va anar fent més i més gran. Un fet, que encara avui desconeix i que voldrà descobrir, va motivar el trencament definitiu. Una novel·la d’amistat, desigs, somnis, solituds, identitats…

Recomanada per: Antònia Carbonell Julien

 

Les llàgrimes de la senyoreta Marta, de Pep Puig

Editorial Empúries, 2007

Ens vam despertar i ja no érem nens.

Parafrasejant la citació de Miguel Hernández que encapçala la novel·la, us presentem aquesta obra, en la qual Pep Puig, de la mà d’un narrador-protagonista ja adult, ens porta des del present cap al passat, tot obrint-nos la porta a un futur obert.

Amor, tendresa, sexe, desig (molt de desig), amistat, família, innocència, iniciació, literatura, felicitat, sensibilitat i ironia van teixint aquesta història que comença el dia que l’entrenador de futbol d’en Pau, l’adolescent protagonista (el narrador adult), li demana d’anar a donar un encàrrec a la seva dona, la senyoreta Marta.

Magnífica, lluminosa, fresca, àgil novel·la que retrata la iniciació al sexe, a l’amor, a la literatura…, a la vida.

“Vols que ballem una mica?”, li diu la Marta al Pau….

I si us decidiu a ballar, no us perdeu L’amor de la meva vida de moment i La vida sense la Sara Amat (premi Sant Jordi 2015) del mateix autor.

Recomanada per: Imma Gómez Pallarès

 

Mitja vida, de Care Santos

Editorial Columna, 2017

Mitja vida, de Care Santos, és una novel·la de contradiccions. Guanyadora del Premi Nadal 2017 narra el retrobament de cinc dones que comparteixen un passat tan llunyà com proper alhora: la infància a l’internat. El seu retrobament, gairebé trenta anys després, conforma el si d’aquesta història. La vida dels cinc personatges, cadascun d’ells protagonista d’un capítol, apareix descrita amb detall i permet que el lector s’endinsi en tantes vides com possibilitats de viure-la hi ha.

L’autora ens obre a la imaginació, al desig, a la lluita, al perdó, a la venjança i a la frivolitat per deixar constància que mai res és el que sembla. I és que la mitja vida viscuda per aquestes cinc dones de la segona meitat del segle XX és també el retrat de la societat actual.

No us la perdeu!

Recomanada per: Eva Tresserras

 

La poesia a l’escola, oi tant!

Rosa Soler,  Àrea de Llengua i Literatura i la seva didàctica

En uns temps cada cop més allunyats del llenguatge verbal, la poesia pot esdevenir l’arma per combatre la immediatesa.

Poema visual Joan Brossa 1970-1978

“Poema visual”, Joan Brossa, 1970-1978

Ara que s’acosta Sant Jordi, les escoles i facultats d’Educació del nostre país comencen a preparar la Setmana Cultural, amb els seus jocs florals, concursos literaris, lectures ininterrompudes de textos, recomanacions literàries de diverses menes -escrites i booktrailers-, premis amb autors convidats i gimcanes literàries. És en aquest moment quan ens formulem la pregunta: La poesia ha de tenir lloc a l’escola?

 

Quan parlem de poesia infantil parlem de poesia sense diminutius, parlem del joc a partir de les paraules, parlem de la paraula poètica com a primer pas del viatge lingüístic, parlem de la capacitat de conjurar el món a partir de la paraula.

Quan parlem de poesia per a infants parlem d’una festa de les paraules, de la seva capacitat expressiva a partir del ritme, del seu significat simbòlic.

Entenem que l’adjectiu “infantil”, que acompanya la paraula poesia, assenyala la necessitat d’adequar la paraula poètica al seu destinatari. Així, doncs, aquesta adequació no passa per inventar un succedani del llenguatge poètic carrincló i poc acurat, sinó per crear-ne un que s’adapti a l’experiència del receptor; això sí, que contempli les restriccions lingüístiques, culturals i vitals imposades per la naturalesa del receptor.

Recordem la definició que en va fer Paul Valéry: “La poesia, aquest dubte prolongat entre el so i el sentit”. És a dir, una part del poema lluita per esdevenir només música -pur significant-, mentre que l’altra preferiria ser tan sols sentit -pur significant. La gràcia del poema es troba, doncs, en aquest aparellament tan peculiar i productiu alhora.

Ara bé, un estudiant no percep el món poètic des d’aquest prisma teòric sinó més aviat d’una manera molt més instintiva: un poema el pot fascinar ja sigui pel seu ritme, ja sigui pel seu sentit. Per a una edat més primerenca, el factor rítmic pot ser el decisiu, mentre que més endavant -a partir de l’adolescència- ho serà probablement el sentit.

El contacte amb la poesia promou, gairebé sense adonar-nos-en, una relació de gran intimitat amb el llenguatge que proporcionarà tota mena d’avantatges: sentit del ritme, riquesa lèxica i sintàctica, precisió semàntica, prosòdia.

En aquest sentit, val la pena esperonar les escoles i mestres de totes les etapes a una certa creativitat. De la mateixa manera que dibuixen, podrien compondre poemes tot partint de certs models o exemples. Ja sabem que la combinació de capacitat mimètica i inventiva pot donar moltes i molt agradables sorpreses.

Ara bé, així com el nen o nena manté un mínim contacte amb la poesia, aquesta relació es trenca durant l’adolescència. Paradoxalment, quan més pot necessitar-la i més útil pot resultar-li per entendre tot el conjunt d’experiències que està vivint. La poesia per exemplificar, reflectir i emmirallar les diferents vivències i proves a què els sotmet la vida en aquesta fase tan convulsa i desconeguda: la descoberta de l’amor i la de la soledat -absolutament lligades-, la del desig, la música, la ciutat, la natura, etc.

Cal no oblidar que la poesia manté una relació privilegiada amb això que en diem vida: n’és alhora reflex, reflexió, crítica, però potser per damunt de tot celebració. Celebració de la vida, sí. La poesia ens ajuda a viure i té el poder d’acompanyar-nos com poques coses, tant en moments àlgids (naixement, aniversaris, mort, inauguracions, etc.), com durant la nostra vida més quotidiana. Quantes vegades un poema no ens ha “salvat” un dia? Quantes vegades ens ha ajudat a remuntar l’ànim quan més enfonsats o cansats o fastiguejats o decebuts ens trobàvem? De fet, cada poema sol contenir una mena de revelació, “d’il·luminació” -que deia Rimbaud- o d’”epifania” -que deia Joyce-, gràcies als quals entenem millor la vida, descobrim el sentit sovint amagat de certes experiències. Fet i fet, poques activitats ens posaran tan en contacte amb nosaltres mateixos com la poesia.

La_lluna

Premi Pissiganya; 1r 2015 cicle inicial.

Lena, 8 anys

Lena, 8 anys

Bibliografia:

Bordons, G. (coord.); Artigues, A.; Costa, L.; Ferrer, J.; Manuel, J. (2009). La poesia contemporània. Una eina per canviar actituds en els futurs mestres i per millorar la llengua. Barcelona: Editorial Graó

Bordons, G. i Ferrer J. (2013). Poesia catalana contemporània, territori i educació. Barcelona: Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 60, p. 99-110

 

«6 hores de lletres», una experiència cabdal de lectura en veu alta

Teresa Arnal, Imma Gómez-Pallarès i Xènia Riba

“La gent que llegeix viu més:
viu la seva vida i la dels llibres que llegeix
i per això té més experiències, més emocions, més vides.”
Emili Teixidor

Ara ja fa dotze anys, un grup de professores dels estudis de Magisteri vàrem batejar amb aquest nom una activitat amb l’objectiu de fomentar la lectura en veu alta entre els estudiants. Es tractava de llegir en veu alta, durant sis hores ininterrompudes, textos que els alumnes havien treballat prèviament en el marc del Seminari.

Avui, doncs, podem dir que aquesta és una activitat del tot consolidada. Tenint sempre present aquest objectiu inicial, des del Seminari, sobretot de primer, tenim l’hàbit, a cada sessió del curs, de treballar la lectura en veu alta d’un text (poema, narració breu, fragment d’una novel·la, d’un assaig, etc.) que l’alumne ha triat i preparat prèviament. Aquesta activitat diària culmina amb les 6 hores de lletres, que celebrem durant la Setmana Cultural de la Facultat. Aquest dia, cada Seminari hi aporta tres lectures i tres lectors.

La llengua i la literatura són cabdals per als mestres que eduquem; per això, tots els que ens dediquem a l’educació tenim el deure de llegir per fer hereus de tot aquest bagatge els nostres alumnes. La literatura ens mena a mons màgics, en què podem somiar de franc, en què ens sentim protagonistes principals de la història, en què se’ns desvetllen molts sentiments pregons, en què descobrim lèxic i expressions, i un reguitzell de beneficis més que podem transmetre.

Per aquest motiu, també és fonamental que la lectura en veu alta es potenciï en els futurs mestres, atès que amb aquesta activitat s‘augmenten tant els coneixements, les inquietuds i els interessos com l’autoestima i la seguretat personal del lector en enfrontar-se en solitari a un grup d’espectadors que l’estan escoltant. Per tant, és beneficiosa per a la persona que llegeix i per a la persona que escolta.

A més a més, apropa i facilita la comprensió del text a l’oient, ajuda a tenir una bona competència fonètica, fluïdesa, entonació, prosòdia, etc.; uns elements que menen a comprendre el missatge escrit de manera global; és a dir, a entendre’l, a comprendre’l i a gaudir-ne.

I per al foment de la lectura entre els nens, com diu Sven Huber (creador del blog de literatura infantil boolino http://boolino.blogspot.com.es/ ), l’oralitat té un paper fonamental en la literatura infantil, perquè permet crear moments de gran valor emocional que afavoreixen el desenvolupament lector dels nens, atès que la lectura esdevé un acte natural que fa que els nens acudeixin als llibres de manera voluntària.
I el desenvolupament de les capacitats lingüístiques del nen és un dels principals beneficis de la lectura en veu alta. Quan els pares i els professors llegeixen en veu alta configuren el llenguatge que desenvoluparà el nen.

I per què donem tanta importància a aquest acte, en el qual els futurs mestres en són els protagonistes? Doncs perquè la lectura en veu alta és un instrument pedagògic amb molts i rics potencials educatius que hem de treballar al llarg de tots els anys d’aprenentatge i, a més, no cal dir que escoltant una altra persona que llegeix s’encomanen les ganes de llegir.

Per tot plegat, doncs, la lectura hauria de ser un fet universal, una pràctica de vida, una dieta existencial, pel plaer d’escoltar, pel plaer de crear, pel plaer de potenciar l’atenció i la concentració… En definitiva, pel plaer del gaudi de l’acte lector.