“Talking Brains”, la gran sorpresa.

Jesús Canelo

Àrea de Didàctica de les Ciències Experimentals i de les Ciències Socials

“Talking Brains” és una magnífica exposició científica, temporal i molt original, que invita els visitants del CosmoCaixa (Barcelona) a endinsar-se en el cervell humà per entendre el llenguatge des de la ciència; per comprendre com la lingüística moderna actual respon a les preguntes tan interessants formulades des del camp de la biologia.

El desembre passat, els alumnes de segona titulació del grau de Primària vam visitar l’exposició i ens va sorprendre gratament. Va ser una de les més visitades l’any passat i va obtenir molt bones valoracions.

En aquesta exposició es plantejava un recorregut educatiu pel nostre cervell a la recerca del llenguatge de la mà de paleoantropòlegs, neuròlegs, psicòlegs, neurolingüistes i especialistes en computació.

S’hi entrava escoltant diverses llengües minoritàries del món; per exemple, coneixíem el cas de l’única persona que parla actualment el tanema (illes Salomó), que tot i que se’n tenen gravacions antigues de ben segur que com a llengua viva ja està a punt de desaparèixer. El 2011, un estudi de la Universitat d’Oxford va determinar que existien unes cent seixanta llengües al món amb tan sols deu parlants o menys. Un gran arbre de les llengües mostrava aquesta riquesa de diversitat lingüística: al món hi ha unes set mil llengües. L’exposició reforçava la idea que aquestes llengües estan arrelades al nostre “cervell lingüístic”; configuren una xarxa de connexions que s’entrellacen per generar missatges, ja siguin a través de mitjans orals o de signes. Convé sentir Carme Junyent, lingüista de la UB i fundadora del GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades), en aquesta entrevista del programa Quèquicom de TV3 en què parla d’aquesta diversitat lingüística.

Evolutivament, l’origen del llenguatge se situa en algun indret d’Àfrica durant la prehistòria. No se sap si es va desenvolupar a poc a poc o de manera sobtada. Per la seves representacions simbòliques i comunicatives, es considera que els Homo Sapiens i els Homo Neanderthalensis ja feien servir algun llenguatge per comunicar-se. L’any 2009 els científics van descobrir el gen que va permetre crear el llenguatge.

Per desenvolupar aquesta potent capacitat, el cervell humà evoluciona a través d’una xarxa de connexions anomenada connectoma lingüístic, que està totalment distribuïda i no vinculada a una àrea concreta del cervell. Aquesta capacitat de parlar dona lloc a funcions lingüístiques específiques com són el significat de les paraules, l’articulació de sons o la comprensió de la lectura. És molt similar a la memòria o a l’atenció.

El llenguatge és propi de l’espècie humana. Per ser considerat com tal ha de presentar unes característiques identificables. El llenguatge permet arribar a formes de pensament lògic, abstracte i simbòlic que són inaccessibles per a les altres espècies animals. Els animals poden tenir algunes d’aquestes característiques, però no totes. Per això, alguns poden emetre sons i missatges; poden comunicar-se (ocells, balenes, micos, etc.) però no podem considerar que parlin.

D’una forma expositiva molt experimental, innovadora i creativa, realitzat per l’equip Indissoluble: The Exhibition Factory, vam aprendre diverses coses:

Les nostres particularitats individuals i col·lectives proporcionen riquesa al llenguatge i alhora permeten que estigui en evolució constant. Wolfram Hinzen, investigador ICREA a la UPF i a FIDMAG Hermanas Hospitalarias, és el comissari de l’exposició. Com ens comenta: “La major part de les nostres activitats estan vinculades al llenguatge, la capacitat que projecta els nostres pensaments enfora”. Així, el cervell lingüístic ens fa ser com som i qui som.

  • Que tots els infants segueixen unes pautes d’aprenentatge del llenguatge molt semblants fins a dominar-lo, independentment de la llengua que parlin.
  • Que aquest aprenentatge ja comença al fetus, quan és a l’úter de la mare. Entre batecs i sons filtrats de l’exterior, ja capta la veu de la seva mare. Des del tercer trimestre, el cervell auditiu ja respon a aquests estímuls diferenciats.
  • Que les llengües de signes científicament es consideren llenguatge. Tenen els mateixos trets i els infants aprenen seguint els mateixos patrons. Fins i tot, en patologies del llenguatge, com l’Alzheimer, es produeixen afectacions similars tant en parlants com en signants: a tots dos individus afectats no els ve a la ment, no recorden aquella paraula concreta, sigui oral o amb signes.
  • Que el cervell opera de forma diferenciada si s’és bilingüe o monolingüe. Ni millor, ni pitjor, diferent. Aquesta diferència està relacionada amb la capacitat de recordar, de memoritzar o de desenvolupar exercicis logicomatemàtics i sensorials en la pròpia exposició: els bilingües poden canviar de tasques amb major facilitat; els monolingües, en canvi, són més ràpids a l’hora de recuperar paraules.

En resum, “Talking Brains” és una exposició molt interessant que ens ha situat en els estudis de la neurobiologia del llenguatge actuals, i que deixa un gran fons documental per aprofundir en aquests temes i ampliar els nostres coneixements.

Més informació: