Xarxes de corresponsabilitat socioeducativa: un nou repte per a la governança del Sistema Educatiu

Mireia Civís i Jordi Longás

Presentem aquí les 10 línies que a mode de full de ruta clouen el capítol intitulat “Xarxes de corresponsabilitat socioeducativa: un nou repte per a la governança del Sistema Educatiu” de lAnuari de la Fundació Jaume Bofill 2018: Reptes de l’educació a Catalunya, dirigit per Jordi Riera.

Es tracta de propostes que apunten cap a un nou model d’Estat Relacional, que descentralitza al màxim el Sistema Educatiu i promou la seva connexió amb altres actors també implicats en el fet socioeducatiu:

  1. Elaborar pactes integrals en l’àmbit comarcal i local, de caràcter estratègic, que contemplin l’educació dins i fora de l’escola assenyalant prioritats, la gestió de recursos i la temporització. Defensem el concepte integral perquè aquests processos haurien d’integrar a àrees com Educació, Serveis Socials, Benestar i Família, Joves, Ocupació i Salut. Seria precís definir un marc estable per construir veritables xarxes de col·laboració, atenent els nivells macro i micro de la planificació i l’acció socioeducativa. A partir del territori, que podria definir-se com un sol municipi, agrupacions de municipis o zones d’acció educativa, i amb el co-lideratge del Departament d’Educació s’hauria d’aprofundir en la relació de confiança i la promoció del treball en xarxa entre els actors esmentats. Aspectes com plantilles de professionals per zones reforçarien l’autonomia, estabilitat, rendiment de comptes i compromís amb projectes educatius centrats en l’interès comú.
  2. Renovar el model de Consell Escolar Municipal. A dia d’avui es tracta d’estructures organitzatives poc representatives del territori i sense capacitat operativa. Suggerim substituir-los per Consells Educatius Locals, integrats pels actors que tenen incidència en el territori, amb capacitat per establir consensos i pactes locals, i amb la funció de vetllar pel disseny i execució dels Plans Educatius Locals.
  3. Complementàriament, establir mecanismes de participació real, que integrin tots els grups d’interès (també els infants i adolescents), degudament articulats en la xarxa local i el Consell Educatiu Local. Haurien de ser espais de coneixement mutu, construcció de confiança i debat democràtic, per facilitar l’establiment d’acords i la resolució de conflictes. Per a la seva efectivitat i sostenibilitat haurien de preveure un pla per donar-los a conèixer i garantir una accessibilitat real a aquests.
  4. Definir Plans Educatius Locals (de ciutat o de poble) que tant podrien ser una evolució més operativa i densa dels Projectes Educatius de Ciutat com una evolució “3.0” dels Plans Educatius d’Entorn. L’estimulant proposta de les Ciutats Educadores necessita baixar al terreny concret i substancial de l’acció socioeducativa per no quedar-se només en allò que s’agrega, comunitàriament, a l’estructura de serveis que funciona segons els  models tradicionals. Sense obviar el lideratge imprescindible de l’escola, serà necessari sortir dels estrictes dominis del Departament d’Educació per constituir veritables expressions de la transversalitat. 
  5. Allà on existeixen, racionalitzar les xarxes locals, cercant la màxima connectivitat entre els Projectes Educatius de base Comunitària i els projectes d’escoles que busquen la seva renovació. També intensificar el suport a les xarxes d’acció socioeducativa que ja estan funcionant, donant empenta al seu lideratge per potenciar l’acció multidimensional, l’apoderament dels actors i protagonistes, l’ampliació dels entorns d’aprenentatge més enllà de l’escola, i la construcció d’entorns d’oportunitat a nivell comunitari i social. En alguns municipis hi incideixen múltiples constel·lacions de xarxes que cal repensar per dimensionar-les racionalment en un projecte local integrador de valor afegit, garant d’una acció real.
  6. Cuidar els lideratges de les xarxes, tant el que exerceixen els seus promotors com la mateixa distribució del lideratge que permet millorar l’eficiència i sostenibilitat d’aquesta organització de base comunitària. Optar per allò local no és apostar només pels polítics locals, que altrament hauran d’aprendre què vol dir xarxa, sinó també per altres lideratges legitimats en el territori i en altres nivells macro. Considerant els rols, funcions i metodologies que sostenen l’èxit de les xarxes 

  7. s’haurà de formar als promotors i actors clau, facilitar recursos i sostenir la seva acció. Que l’escola iniciï camins d’obertura i col·laboració en el territori, que els tècnics municipals dels serveis o àrees d’atenció a les persones, o que els tècnics i Inspectors del Departament d’Educació construeixin projectes locals i comunitaris, requereix més que la seva bona disponibilitat: un marc general i local que li doni impuls i la capacitació/acompanyament per fer camí amb seguretat.
  8. Promoure la cultura professional de la col·laboració, on l’acostament, intercanvi i reconeixement entre sectors, àmbits i institucions suposi un enriquiment i aprenentatge. El nou enfocament de la governança local ha de comptar que ni tothom sap ni tothom vol. Per això, partint d’una bona col·laboració tècnicopolítica, caldrà trobar sistemes de formar i incentivar als professionals en xarxa pel seu bon funcionament. Molt especialment és necessari organitzar els serveis i les estructures actuals de forma que el treball transversal i/o en xarxa sigui reconegut socialment i laboralment com una funció professional bàsica i no depengui del voluntarisme i les hores extres d’alguns professionals. En aquest sentit, l’espai també és important, tant el físic com el virtual, i això implica que existeixin els llocs de trobada per a que es pugui donar la col·laboració.
  9. Establir sistemes per compartir informació existent en diferents nivells de l’Administració que permetin orientar i avaluar les polítiques socials i educatives que es desenvolupen en el nivell local. La informació que permet generar coneixement és allò que genuïnament circula per la xarxa i, en conseqüència, la seva disgregació dificulta la seva sostenibilitat i progrés. L’anàlisi compartida de les necessitats, la selecció de prioritats estratègiques o el mateix rendiment de comptes depenen directament de la qualitat de la informació que es recull i a la qual es té accés.
  10. Crear i mantenir observatoris a nivell local que permetin el seguiment d’indicadors clau i prèviament establerts de l’èxit i la inclusió socioeducativa, així com l’avaluació sistemàtica dels plans que es desenvolupen. A més d’informar de l’evolució de les polítiques implementades a la comunitat, esdevene formes efectives per afavorir l’autoregulació del sistema social.
  11. Acompanyar metodològicament els processos de treball en xarxa i base comunitària per aconseguir que siguin efectius i sostenibles, incorporant els mecanismes de gestió administrativa (reunions amb sentit, fluxos de comunicació, redacció d’actes, periodicitat de les trobades, …) i política (pla d’atracció de recursos, relacions institucionals, agenda de pressupostos vinculada a necessitats reals, persones que vetllin o alimentin les xarxes i facin evident el rendiment de comptes, …) propis de qualsevol pla que cerca resultats. S’han de garantir xarxes que no depenguin de les persones que en un moment donat en formen part, sinó que es fonamentin en estructures i engranatges eficaços i estables. La col·laboració de les universitats podria ajudar en aquest sentit.  

Aquestes propostes no pretenen que tot es redueixi al mon local, negant la necessitat que existeixin els diferents nivells en la planificació de les polítiques públiques (Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals). Seria però exigible que es treballés des de la perspectiva de xarxa també en aquests nivells i posant més decididament el ciutadà en el centre de les polítiques. Sens dubte cal des de l’administració central  més esperit de subsidiarietat envers el mon local. Però aspectes crítics del servei educatiu, com el finançament, la provisió de places segons els fluxos demogràfics, la planificació de la formació professional o l’avaluació del sistema, per citar alguns exemples, necessiten un guiatge global. Això sí, l’aplicació del model xarxa comporta cercar noves formes de connectar els diferents nivells de l’Administració, i reorganitzar o millorar la capacitat de connectar transversalment els propis departaments de l’Administració al més alt nivell i al nivell local. També, aboguem per incorporar els agents socials en l’anàlisi i presa de decisions que afecten a la planificació i l’avaluació general. 

En síntesi, a partir de les evidències i els arguments teòricopràctics s’hauria d’avançar en la construcció d’un nou model de governança que impliqui generar les condicions d’estabilitat a nivell polític per desenvolupar la transversalitat. Així mateix, mitjançant els nivells d’intermediació adients cal anar connectant comunitats, agents locals i governamentals per fer efectiva una cessió política d’àmbits de decisió cap a l’àmbit local i comunitari. Com també cal facilitar noves organitzacions educatives en xarxa, promoure nous lideratges de base distribuïda, amb clara influència de l’escola però sense la seva hegemonia, i alimentar els nous processos derivats de la col·laboració.

Tot plegat no és una empresa fàcil i implica convenciment respecte  on volem anar, generar canvis en les estructures organitzatives i facilitar suports als actors implicats. El canvi no es genera només des de la visió i la voluntat. sinó que necessita coneixements i capacitació. Les transformacions es poden implementar de manera incremental, aprofitant el pilotatge que representen algunes experiències d’èxit que hem esmentat. Una participació coresponsable i l’exercici de la pràctica reflexiva des de la transdisciplinarietat poden guiar en temps de complexitat el repte de la governança del Sistema Educatiu que intitula aquest capítol.