Yo pinto mi entorno en Barcelona. Robert Froh

night bath,
2017, oli sobre tela

Pinto el meu entorn a Barcelona i als seus voltants. Per al material original busco la gent, els llocs i les coses per les quals sento una atracció i una connexió. Per mi, pintar és una manera d’elogiar, de mostrar devoció i afecció per tot allò entendridor; pintar és un símbol de gratitud. Quan som capaços d’alentir el ritme, de dirigir la mirada a l’interior i calmar la ment, comencem a despertar-nos de la il·lusió de la separació. Veiem que tot està connectat i que la bellesa i la bondat estan entreteixides i es manifesten a través de l’ordre, el ritme i l’harmonia. Amb una concentració curosa i una atenció conscient també podem percebre coses immutables, atemporals i transcendents que són invisibles però tangibles i situades darrere un vel d’aparences físiques. En un moment de calma som testimonis d’un fet misteriós: la sacralitat de la quotidianitat. Estem convidats a estar presents i a participar en la poesia de la vida. És una “invitació a la Gràcia”. En obrir-nos a aquesta fantasia, creuem un llindar. Arribem a un estat d’ésser complet, que està en pau, en equilibri, a un ésser lleuger i feliç. Em sento cridat a expressar tot això, amb la pintura. El meu desig és que a través de la pintura obri una porta mitjançant la qual l’espectador també pugui entrar-hi i participar-ne. Si sent encara que sigui un petit moment de serenitat o una mica de confort mentre observa la meva obra, llavors seré molt feliç. Això és el que sempre m’han transmès les imatges que estimo i venero. L’art ha jugat un paper terapèutic vital en la meva cura i en el meu treball interior durant anys. Estar immers en aquest món a través de l’art, observar-lo, ser amb ell i consagrar-m’hi ha impregnat la meva vida amb un sentit immens. Ha estat l’eina per reanimar la capacitat de meravellar-se que tots el infants coneixen, però que els adults molt sovint perdem pel camí. L’art ha estat un company inseparable, un far i un port segur durant moments difícils. Crec sincerament que m’ha salvat la vida més d’una vegada. L’art ha estat un força poderosa per al meu propi bé i per això el vull utilitzar per ajudar els altres d’alguna manera. Podem ensopegar amb una obra estant cansats, aclaparats, estressats o destrossats. Quan passem una estona contemplant una obra i ens hi rendim podem sentir-nos renovats i rejovenits. Després estem preparats per tornar al món real, que serà una mica millor gràcies a l’experiència viscuda.

Fa poc he descobert que en grec l’arrel de les paraules bellesa i crida estan relacionades. Jo i tants d’altres hem sentit sempre aquesta crida. És una crida per fer art (en el meu cas, pintar), però és també una crida per crear en un sentit més ampli. És un desig fervent de forjar una vida millor, una esperança per curar els llocs on un ha estat ferit. Estem cridats a construir un món més just per als altres i per a nosaltres mateixos, no només en l’univers fictici d’una imatge sinó també en el món real. La vida inspira l’art i al seu torn l’art inspira la vida. La bellesa, la bondat i la crida ara són una i la mateix cosa. Una veu interior, distant i feble al principi però també un brunzit vertader ens crida quan estem perduts o enganyats. Ens convida a creuar per la frontera i dirigir-nos a una regió nativa interior que és el nostre dret de naixement, un lloc que cada un de nosaltres posseeix. Aquí és quan som a casa.

“Misteriosament, tan esquiu com és aquest moment ⎯en què l’ull és el que veu, en què el cor és el que sent⎯ aquest moment ens mostra què és real i què és sagrat”. Mark Nepo